Urbi enormi

Des d’èpoques llunyanes el solstici d’hivern era el temps de la transgressió. Quan el sol gairebé no aixecava el cap per sobre de l’horitzó, s’iniciava el hivern, i amb ell, el temps de la fam. Els animals eren sacrificats per no haver de continuar alimentant-los i, per uns pocs dies, es gaudia de carn fresca que s’acompanyava del vi i la cervesa que havien fermentat poques setmanes abans. L’excés gastronòmic i festiu assenyalava, en un ritual col•lectiu de renovació, el instant previ al inici de l’època de fred i escassesa. Molt temps després, mitjançant una maniobra intel•ligent, tot i que una mica deslleial amb el copyright, l’església intentà apropiar-se el simbolisme d’aquestes dates. Situà en elles el naixement del seu messies, per a convertir-lo, com per art de prestidigitació, en l’heroi d’una renovació definitiva i total. Però, tot i el misticisme infantil que li van voler imprimir al solstici primer Roma, i més tard la multinacional del consum, aquest és, encara avui, un moment de vivència col•lectiva i de transgressió. Potser no destaca tant, perquè el grau d’excés global, en termes de dispendi i combustió, el dilueixen dins el magma d’una hipertròfia planetària. Sembla com si en comptes del cicle anual que marquen les estacions, fos en la actualitat el cicle de l’espècie humana el que s’enfrontés, en una gran traca històrica, al seu propi solstici hivernal. El fred y l’escassetat que trobarem a l’erm gelat que ens espera allà fora, dependrà, amb tota probabilitat, del grau de cohesió i de consciència que haguem sabut assolir abans. Per això, i a falta de messies i deus que substitueixin les dones i homes en l’exercici de la seva responsabilitat col•lectiva, caldrà una reflexió en profunditat, un projecte comú i l’exercici tenaç i rotund de l’acció política.

La solució al daltabaix que experimentem avui passa pel desenvolupament de la governança global. Sobre aquesta medita Daniel Innerarity en una suggerent anàlisi (A Concept of Global Governance) que proposa quatre metàfores per a definir i fer visibles els àmbits en els quals s’escenifica el repte al que ens enfrontem avui. Sorprèn especialment la darrera, on el filòsof basc juga amb dos conceptes, el pirateig i el pillatge, com expressions del nou paradigma global. Davant un món de sòlides conviccions, davant una organització social i política traçada amb la fermesa de la regla i el cartabó, s’imposa, de manera inevitable, el poder d’una nova dimensió. Una realitat política i humana en la que s’esvaeixen les fronteres entre estats. Una nova constel•lació líquida en la que la sobirania passa a ser una quimera, que cedeix la seva potestat històrica a nous actors oceànics, com els taurons financers, els grans bucs mercants de les multinacionals, o una societat cibernètica que és, en si mateixa, tot un univers de metàfores marines. En aquest món líquid no pot faltar tampoc el supervivent marítim per excel•lència. Es refugia en illes paradisíaques, al marge de qualsevol llei o impost, esgrimeix la seva patent de corsari, per a abordar vaixells i robar la producció d’altres, s’enriqueix de manera miserable amb el comerç d’esclaus. Com el paràsit, el pirata no pot existir sense un sistema social, polític, internacional, al que no vol pertànyer, però sense el qual no pot viure. Li passa com a l’economia financera amb l’economia real. Tampoc la primera pot viure sense la segona, per molt que la cobdícia del paràsit assoleixi tal nivell, que amenaça a l’hoste, encara que sigui al preu de posar en risc la seva pròpia vida.

El mitjà del pirata, aquest saquejador que tan be encarna els instints i hàbits d’agents financers, empresaris sense escrúpols i governants corruptes, és la rapinya i el pillatge. L’espoli del medi ambient, la ruïna d’indústries i empreses, la recerca del benefici extrem, ja sigui mitjançant el monopoli, l’engany o la corrupció, son els seus principals senyals d’identitat. El trobem als consells d’administració de bancs i financeres, en la cúpula d’alguns organismes mundials, als lobbys, mitjans de comunicació, engruixint les files d’oligarquies i sectes. El pirata emergeix de la feblesa de les nacions i es nodreix de les diferències, del corporativisme, de l’antipolítica. Fer-li front precisa d’un govern mundial, i vet aquí la paradoxa, aquest s’ha convertit en un objectiu irrealitzable en aquesta nova dimensió ‘líquida’. Nacions Unides, com a projecte comú, depèn de la sobirania dels estats, i sense aquesta, difícilment podrà garantir l’àmbit del dret internacional. Per això cal un nou començament. Construir la governança global des d’un impuls simultani i democràtic que tingui el seu fonament en la responsabilitat mútua. Davant l’amenaça de pirates i paràsits, cal lligar les llibertats del comerç i de la lliure circulació de capitals al respecte estricte de drets comuns, ja siguin civils, polítics, laborals o socials. Tan sols si uns drets limiten els altres, es podrà posar fi al pillatge. Per això cal construir la sobirania global. Avui, la benedicció que precisa la humanitat ja no és la del ‘urbi et orbi’, això és, a la ciutat i al món, sinó la del ‘Urbi enormi’, una ciutat vaporosa i oceànica, en la que capiguem tots, i a la que es puguin fer realitat democràcia, progrés i igualtat.