Superavidesa

Jean- Baptiste Colbert estava convençut que els estats existeixen en lluita constant pels mercats. Entenia que el poder, la grandesa i l’abundància de la nació, s’havien de mesurar per l’acumulació de capital, i aquesta s’assolia afavorint l’exportació i posant-hi traves a la importació mitjançant la imposició d’aranzels. Tot i els tres segles que els separen, hom diria que el ministre de finances de Lluis XIV i la canceller alemanya, son ànimes bessones. L’obsessió per la balança de compte corrent és la mateixa. Les diferències son mínimes. Si al segle XXI ja no està ben vist posar-hi traves a la lliure circulació de mercaderies, s’hi pot recórrer a altres martingales amb tal de garantir el sacrosant superàvit. Una mesura senzilla, per exemple, és la de precaritzar l’ocupació fins a poder disposar d’una força de treball que no pugui viure del seu salari i que tingui necessitat de l’ajut social per a arribar a final de mes. Això ofereix un doble ‘avantatge’ estratègic. En primer lloc s’obté una ma d’obra barata que reforça la ‘competitivitat’. En segon lloc es gaudeix de garanties perquè la demanda interna estigui prou ofegada com perquè no hi hagi molt per importar. Si a més es disposa d’una perifèria geopolítica que estigui prou endeutada, i que exerceix de llastra sobre la volatilitat de la divisa comuna, l’èxit està assegurat. Així s’aconsegueix acumular riquesa i poder i s’arriba a executar la política d’estat amb l’arrogància d’un monarca absolutista que confon la seva supremacia comptable amb una superioritat nacional i històrica. Aquesta és per desgràcia la sensació que transmet la política econòmica del govern alemany i és la que ha conduït el projecte comú europeu a un carreró sense sortida. L’amenaça de deflació, l’atur massiu, la xenofòbia i el creixent desencant per part de la ciutadania, plana avui com una afilada ombra sobre la viabilitat i el interès que suscita la Unió Europea.

Les crítiques a la política econòmica alemanya que van aparèixer al recent informe del tresor d’EEUU sobre el mercat de divises, han retornat a l’actualitat les denúncies sobre la visió neomercantilista que inspira l’equip econòmic d’Angela Merkel. Davant les denúncies de japonitzar l’economia europea i d’alimentar els impulsos a la deflació a nivell global, la resposta dels seus responsables ha estat, una vegada més, a la defensiva, argüint incomprensió i enveja. Incomprensió perquè no es vol acceptar que el impacte de la crisi és responsabilitat única i exclusiva dels ‘perdedors’. Enveja, perquè la competitivitat és poder, i aquest es concentra avui en la República Federal. El relat hegemònic alemany, que Martin Wolf recentment titllava com a ‘mític’ des de les pàgines del Financial Times, promou una sèrie d’apreciacions que es presenten amb la rotunditat d’un axioma. L’origen de la crisi radica en la malversació fiscal i no en la gestió irresponsable dels crèdits transnacionals. Les compres de bons de l’estat per part del banc central animen la hiperinflació. És la competitivitat la que determina el superàvit comercial, no el balanç entre l’oferta i una demanda insuficient. Aquestes premisses es plantegen des d’una filosofia econòmica en la que els estats coexisteixen en un entorn de forta competència, i on la competitivitat és el més semblant a un dret natural que es conquereix des de la tenacitat i el sacrifici. Així la societat alemanya hauria posat la seva part complint amb l’agenda 2010 i per aquesta raó estaria gaudint, des de l’any 2004 d’un superàvit comercial superior al 6% del PIB. Un superàvit que neix de la productivitat, però encara amb més força de la minsa demanda interna d’un país amb 7 milions de treballadors pobres i d’un estat, que tot i ser un dels més rics d’Europa, te reduïda a la mínima expressió la seva inversió pública.

El company Patrick Schreiner, que des del seu web www.annotazioni.de fa un seguiment estricte de les contradiccions i servituds de la política econòmica alemanya, recentment destacava fins a quin punt aquesta visió mercantilista està en contradicció amb el liberalisme que defensa el govern de la canceller Merkel. Recuperant a Adam Smith i la seva obra ‘La riquesa de les nacions’ recordava com el pensador anglosaxó defensava que no és l’acumulació de diners, capital, or o plata la que determina la riquesa d’un estat, sinó el volum dels bens de consum que estan a l’abast de la ciutadania. Si contemplem la demanda interna alemanya avui, sembla evident que lluny del lliure mercat, l’estat alemany persegueix l’acumulació de capital i la hegemonia geopolítica. Per a poder fer suportables els desequilibris interns, com en temps passats, el govern en estreta aliança amb els mass media, ressuscita els tòpics més rancis i introdueix un discurs que atribueix la preeminència a la baixa qualitat moral del seu entorn. El 1967 la llei alemanya per a la promoció de l’estabilitat i el creixement de l’economia proposava un quadrat màgic amb quatre elements que havien de equilibrar-se constantment. Llavors es tractava de l’estabilitat dels preus, un elevat nivell d’ocupació, l’equilibri de la balança comercial i un creixement econòmic constant i ajustat. Cinquanta anys després l’Alemanya reunificada ja no pretén mostrar al món com es pot generar riquesa des de l’equilibri. Avui, com en temps de Colbert, el que mana és el superàvit, o millor dit, la superavidesa. I és que com deia Lluis XIV: “Qui pot dominar-se a sí mateix, poques coses hi ha que se li puguin resistir”.