Al país d'Ooooh!

A algú li hauria de sorprendre que cinc anys després de començada la crisi, quan ja s’han destruït 3,8 milions de llocs de treball i el país està condemnat a un deute públic insostenible, cap dels dos partits que s’han repartit el poder al llarg dels darrers 30 anys, accepti fer-se càrrec. El ‘I tu més’ que ha convertit el parlament en un espectacle de retòrica barata, sembla ser que els eximeix de tota responsabilitat. Lluny de voler obrir un debat sobre el model de creixement dels darrers 15 anys, el que es pretén no és altra cosa que esperar a que escampi la boira per poder tornar a començar. Això si, les culpes i les pèrdues es volen repartir entre tots. No tan sols entre els partits que han exercit el govern, sinó ampliant l’envit al conjunt de la societat. Amb aquest ‘hem viscut per sobre de les nostres possibilitats’, es realitza un generós brindis al sol, i s’entona un ‘mea culpa’ col•lectiu que vol generalitzar al conjunt de la ciutadania la factura del frau, la malversació i la corrupció. Quan no és així, s’identifica l’origen de la davallada social i econòmica amb un cataclisme de dimensions bíbliques en el que s’han lliurat forces naturals d’inconcebible brutalitat. Això és el que hi ha darrera aquest ‘amb la que està caient’, que identifica allò que ha passat amb quelcom impersonal i inevitable, com la calamarsa, el xàfec o el cicló. Així es prepara el terreny perquè quan aclareixi i obrim la porta del refugi, acceptem que la tempesta se’ns hagi portat el nostre patrimoni públic i familiar, la major part dels nostres drets i una bona porció de la nostra dignitat. Allò fonamental, ens diran, és que estiguem vius i que podem tornar a començar. Així el mon que se’ns presenta davant els nostres ulls, diuen, brilla amb el colors de l’arc de Sant Martí i contagia, és de suposar, una irresistible màgia que ens farà sospirar.

Al país d’Oooooh! Gaudim de la guia política i espiritual d’una jove de mirada sincera i il•lusionada que està feta, tota ella, de sentit comú i integritat. Seguint les exquisides petjades que les seves sabates de robí deixen sobre la catifa de brots verds, ens endinsarem en una aventura meravellosa plena de personatges fascinants. Tenim la bruixa del nord, austera i envejosa, que hem d’escoltar tot i que sigui una mica bruta. Però també estan aquests nous i simpàtics amics que ens acompanyaran. L’ espantaocells, un mica lleig però bo de veritat i que per ser totalment feliç tan sols necessita d’una coseta tan insignificant com un cervell. És un bon coneixedor d’Oooooooh! I com no te cervell tampoc li importa massa que el 37% dels aturats ho sigui ja de llarga durada. Te suficient amb contemplar com creixen les flors al costat d’aquells bancs que tant li agraden als seus amics de Fitch i de Wall Street. També està l’home de llauna que, per ser complert, te necessitat d’un cor. En la seva lluent armadura es reflecteixen tota menta d’estadístiques i números, tot i que, no pot entendre que darrera cada número hi ha la realitat d’un ésser humà, i que el seu dolor i incertesa és únic, intransferible i personal. Com li ha d’importar doncs que el país es vengui a preu de saldo o que cada dia es perdi una mica més de teixit industrial. Finalment, a la preciosa Dorita, l’acompanya un lleó que és molt bo tot i que sigui una mica pesat. Li agradaria molt poder rugir i mostrar coratge, però també ell te un petit problema, i és que per ser un felí salvatge és tremendament indecís i covard. De fet a la bruixa del nord sempre li ha semblat un caniche, i quan se’n recorda li tira sempre unes molles sota la taula. Però ell està convençut que quan recuperi la seva feresa lleonina ja li demostrarà a tothom, qui és l’amo d’aquest lloc!

Aquests son els companys de viatge que ens condueixen per aquest mon fantàstic que viu a lloms d’un arc de San Martí en tecnicolor i on ens espera, a la capital, un mac que sabria fer-nos tornar a la nostra realitat. Pel camí l’ espantaocells trobarà un cervell, l’home de llauna es farà amb un cor i el lleó espantat devindrà intrèpid i valerós. Per això la pregunta que ens hauríem de fer és: Perquè hauríem de tornar llavors a un món en blanc i negre on fins i tot en Pocoyo s’ha d’enfrontar a un concurs de creditors? S’està molt millor aquí, a Ooooooh! Amb superàvit en la balança de pagaments, un augment del 79% en el benefici de la gran banca i grans rebaixes fiscals en les comunitats autònomes. Perquè tornar enrere? A la pel•lícula Judy Garland s’ha de colpejar amb força els talons i repetir-se unes quantes vegades ‘No hi ha lloc com la llar’, per a emprendre el camí de tornada. Sap que el que li espera son les acaballes de la gran depressió, amb un atur del 20% i una economia col•lapsada que no ressorgirà fins que s’iniciï la segona guerra mundial. Tampoc en el cas de la nostra heroïna particular resulta fàcil endevinar perquè hauria de voler tornar. O be te la sospita de que el país de Ooooooh! en el fons no és real, i que l’arc de Sant Martí que el sosté, d’un moment a l’altre es pot trencar, o be s’ha adonat que això del tecnicolor està molt bé, però que on està la pela és al huracà... Tot i que, podria ser que senzillament sigui el blanc i negre, allò que troba a faltar...