Frenesí primaveral

La primavera s’ha fet esperar. Quan finalment el seu colorit i esplendor, els seus irresistibles i embriagadors efluvis s’han abalançat sobre les indefenses criatures per a inocular-les amb l’esperit universal de concupiscència i voluptuositat, res ni ningú s’ha pogut resistir. Com l’esclat de la crisàlide o de la beina vegetal, fins i tot els cors més calculadors han hagut de cedir a l’emergència inajornable i violenta de la vida en la seva versió més sensual. N’hi ha prou amb mirar el miracle que s’ha operat entre dues persones, dos governants, dos mons fins fa ben poc salvatgement antagònics. Ella, la rectitud reformista, el pols suau però implacable del gris i gèlid mar del nord. Ell, l’heroi de la concertació i de la justícia social. D’horitzó vitalista, com la fragant brisa provençal. Algú podrà dir que l’aparellament tantes vegades posposat no ha resultat molt equilibrat. Que fins i tot ni tan sols ha semblat refinat o vistós. Però no podem oblidar que la natura dona per tot: pels cops de cap del boc, pel pit ple del colom i pel festí de la taràntula a l’hora de cruspir-se el seu maltret consort.

Si la natura resulta així de brutal, cóm no hauria de ser si com en el cas d’Europa influeix a més la lògica no ja del mercat, sinó del mercadeig més despietat? Així per a Françoise no tot han sigut flors i violes. Indefectiblement, a la lírica de l’acte s’ha sumat quelcom de naturalesa eminentment material. Davant la contundència de la proposta angelical: relegar l’austeritat a canvi de la reforma, el nostre home s’ha deixat anar i s’ha abalançat sobre l’abisme d’allò estructural. Alguns diran, amb un to una mica resabut, que a canvi ha aconseguit 2 anys d’indulgència per a reduir el dèficit francès. Però com en el cas de l’aparellament, el que menys importa son les condicions i la posada en escena. Allò que fa el pes, és si hi ha o no hi ha carnalitat. En aquest sentit cal dir que el president francès, com a bon socialdemòcrata com a mínim comptava en allò relatiu a la reforma, amb una llarga pràctica en tot allò que te a veure amb l’art de la concessió. Tanmateix a ningú li pot deixar d’afectar que un socialista i persona de be, tot d’una li substitueixin la seva pràctica en la reforma socioeconòmica per la radial insaciable d’una reforma ideològica en tota regla.

Però si la primavera ha carregat les tintes amb una bona dosi d’ironia en l’alta política europea, pel que fa el politiqueig ibèric, tampoc s’ha quedat molt enrere. Ja era un secret conegut per tothom que en Alfredo li havia estat fent festetes al Mariano des de molt abans que s’anunciés el primer desgel. La infidelitat d’en Jose Mari al Mariano, el coqueteig d’aquest amb en Felipe i el galanteig persistent del líder del PSOE finalment ha fet possible el miracle. Ara com passa amb tot allò relatiu al sexe, per fi s’ha posat en valor el centre físic i meridional. A l’Alfredo ja no li preocupa ni la reforma laboral, ni la LOMCE, ni la llei de l’avortament, ni el capellà que la va parir. Quan es tracta de ser coherent i de mostrar valor, un no s’ofusca ni quan es tracta de rebaixar les pensions, ni quan es pretén flexibilitzar el mercat laboral més enllà dels sis milions d’aturats, ni quan es proposa pujar el IVA als productes de primera necessitat. Com quan un va calent la responsabilitat política no permet ajornaments. Amb tal de mostrar decisió, al polític voluptuós fins i tot li val l’astènia d’un governador del banc central quan exigeix que algú es ventili el salari mínim interprofessional.

Amb tant turgència i sufocació no sabem si dintre de nou mesos tindrem uns brots verds o un pa com unes hòsties. Del que no podem dubtar, és que aquesta primavera la classe política ha estat presa de la mateixa pandèmia continental. Ben al contrari que al Brasil, als EE.UU. o de maner recent al Japó, la dreta i ara també la socialdemocràcia europea sembla haver assumit que el únic model vàlid és aquell que prioritza per sobre de tot l’exportació. Amb això oblida tres qüestions que semblen ben rellevants. En primer lloc que el superàvit en la balança comercial per lògica no val per tothom i que en un mon rodó, no tots poden dedicar-se a exportar. En segon lloc l’obsessió per col•locar el valor i la riquesa fora de les pròpies fronteres obvia el fet que la legitimitat ve de molt a dins. Es basa en el consum, en els drets, en les prestacions i en el benestar social. Finalment convé recordar que el Bundesbank no pretén un model únic per a Europa, sin un argument útil que li permeti convertir el creixent desequilibri en un avantatge competitiu que reforci la posició hegemònica del capital alemany. Així de clar. Tan vell i primaveral com preguntar-se si la ma furtiva la empenta l’amor o el instint sexual.