Esperant a Solón

Quan juguen, els nens acostumen a repartir-se les tasques. No sorprèn que un prengui la iniciativa i els altres el segueixin. Quan juguen per exemple a les cuinetes, és normal que un dels nens o nenes es posi a fer pastissets de terra, i els demés facin veure que se’ls mengen. Perquè la cosa tingui una certa coherència, això és, que sembli més propera al món dels adults, sovint a algú se li acudeix convertir unes pedretes en monedes i fer veure que allò és un negoci com cal. Si el lideratge és molt exigent pot succeir que sigui el propi cuiner o cuinera qui faci fins i tot de banca, i reparteixi les pedretes perquè els demes li puguin comprar els pastissets. El que no passa habitualment és que, una vegada els demés han fet veure que s`han menjat els pastissets el cuiner els exigeixi que li tornin les pedretes. Els nens en aquest sentit son massa innocents. Mai se’ls acudiria tampoc que a canvi de les pedres que no tenen, els posessin a caminar a quatre potes, a escombrar el pati, o a pagar el deute amb les seves bales o cromos. Per molt cruel que sigui el món de la infància aquest tipus de perversió se li escapa totalment. És exclusiva del mon dels grans.

En el cas de l’economia mundial aquest model dels cuiners banquers existeix des de la nit dels temps i l’esmentava, ja al 1516, Tomàs Moro en la seva ‘Utopia’. Mitjançant la seva política monetària certs països acaparen la producció, mentre d’altres, amb un menor interès o capacitat en treure-li punta a la seva competitivitat, adopten el paper de consumidors deutors. Aquesta relació asimètrica s’acompanya de dues qüestions importants. En primer lloc, el crèdit pot enriquir a una minoria, però el deute ser traslladat a un país sencer. Així el deute creat en benefici d’una élite corrupta pot justificar la compra a preu de saldo de valuoses matèries primes, recursos naturals o de patrimoni públic. Per aquest raó, ara fa 500 anys, Tomás Moro ja establia que el crèdit havia de ser avalat per la ciutat en la que es realitzés l’entrega, el que prova fins a quin punt la utopia del segle XV continua essent una utopia al segle XXI. En segon lloc, a partir d’una certa quantitat de deute, el preu del crèdit el passa a fixar el creditor. I a diferència dels nens, quan el cuiner banquer exigeix les pedretes als països que li han comprat els ‘pastissets’, sí pot imposar condicions indignes i humiliants.

L’esclavitud per deute ja existia en la Grècia antiga. La seva abolició per part de Soló, fa ara prop de 2.600 anys, acompanyà l’aparició de la democràcia i de la dignitat que s’associa al concepte de ciutadania. El procés introduït llavors se l’anomenà ‘Seisachtheia’ i prohibia tot crèdit que tingués la seva garantia en la persona del deutor. Aquesta qüestió és avui tan actual com allò que plantejava en Tomàs Moro en la seva utopia, especialment en el marc del debat sobre la condonació parcial del deute d’alguns països, abocats avui a una ruïna insalvable. La diferència de criteris pel que fa aquesta qüestió, i també en allò relatiu a l’eficàcia suposada de les polítiques d’austeritat, ha comportat un distanciament creixent entre el Fons Monetari Internacional i la Unió Europea. Els rumors de divorci en el si de la troica s’estenen i sembla ser que el Consell Europeu i els seus pròcers ideològics es quedaran sols a nivell global en la seva aventura d’imposar la falsa moral a la realitat econòmica. Però la sobtada posta en escena per part del FMI és postissa. No persegueix altra cosa que l’aprovació de les potències emergents, i no amaga que, en allò essencial, les seves conviccions no estan molt lluny de les de l’ECOFIN.

Les recomanacions realitzades recentment a l’estat espanyol en el sentit de donar una nova volta de rosca a la reforma laboral, mostra fins a quin punt l’equip de Christine Lagarde segueix abduïda pel credo de la competitivitat i per la lògica del cuiner banquer. El problema és que no n’hi ha prou amb condonar deutes i posar el rellotge a zero amb tal de donar al·lè de nou a la sobreproducció mundial. El repte consisteix en concertar un criteri que faci que s’equilibrin i siguin més sostenibles la producció, el comerç i el consum global. I no tan sols des del punt de vista financer, sinó també en allò relatiu a qüestions tan immediates com l’escassetat de recursos o el sobreescalfament global. Així és necessari que complementarietat i demanda fixin l’equilibri entre producció i consum i que el treball decent recuperi un paper central en l’economia. Davant l’esclavització pel deute que avui enfonsa l’economia mundial, cal desenvolupar el concepte de ciutadania global i interioritzar l’aposta que suposa el fet de compartir la responsabilitat sobre uns objectius de desenvolupament a nivell mundial. No és una utopia ni un ideal. És la única recepta per a evitar que, en el futur, tots ens veiem forçats a tenir com a únic aliment, uns indigestos pastissets de sorra.