Sargit global

El incendi de la fàbrica de camises Triangle Shirtwaist a Nova York, el 25 de març de 1911, suposà un punt d’inflexió en la lluita pels drets laborals als EEUU. La mort de 143 treballadores tèxtils, de les quals 126 eren dones immigrants entre 14 i 23 anys, tingué un for impacte en la societat nord-americana. Les condicions laborals en les tres plantes superiors de l’edifici Brown Building eren realment insuportables. Treballadores molt joves amb torns de 14 hores, salaris de misèria, sortides d’emergència inexistents o bloquejades. Com a la resta dels EEUU, a principis del segle XX, a la manca de drets laborals se li havia de sumar la persecució de qualsevol connat d’organització sindical. En el cas de la Shirtwaist Company, la vilesa dels propietaris es fa palesa en un dels episodis que millor il·lustren la perspectiva més rància de la patronal. Un any abans, per a trencar una vaga en la que es reclamava la setmana laboral de 52 hores, Blanck & Harris no hi van tenir prou amb pagar a sequaços per apallissar als manifestants, sinó que van fer contractar a prostitutes per a substituir a les treballadores que recolzaven la que, temps després, seria coneguda com la revolta dels 20.000.

Quan es llegeixen en detall les condicions en les que havien de treballar les obreres d’aquella fàbrica de bruses de l’East Village novaiorquès, se li cau l’ànima als peus. Més encara si pensa per un moment que la roba que portem posada cent anys després, amb molta probabilitat no ha sigut fabricada en condicions molt diferents. El que ha canviat si de cas, és la marca. On abans llegíem Shirtwaist, ara posa Bershka, Mango o Benetton. El que també ha variat és què, a diferència de Nova York on el incendi obrí una forta polèmica, els incidents que s’han succeït a Bangladesh al llarg dels darrers 2 anys no han comportat , ara per ara, cap canvi seriós. El 16 de desembre de 2010 morien a la fàbrica ‘That’s it Sportswear’ 28 treballadors. El 25 de novembre de 2012 el incendi de Tazreen Fashions, ubicat en el cinturó industrial de Dhaka costava 112 vides. El 24 d’abril, menys de deu dies després que grans marques europees decidissin aprovar  a Ginebra un pla d’indemnització de 5,7 milions per a les víctimes de Tazreen, s’enfonsava l’edifici Rana Plaza, a Savar, a prop de la capital bangladesí, amb 400 morts i 1000 treballadores encara sense localitzar.

Ja a l’any 2005 s’havia esfondrat Spectrum, una altra fàbrica tèxtil a Savar. De fet al Rana Plaza s’havia donat veu d’alarma el dia anterior en aparèixer esquerdes en l’estructura, però tot i així es força que es continués amb la producció. Amb sous de 36 €, les gairebé 4.500 fàbriques tèxtils que produeixen el 80% de les exportacions a Bangladesh han aconseguit deslocalitzar fins i tot encàrrecs xinesos. Les seves treballadores i treballadors es compten entre els pitjor pagats al món. Tot i que les grans multinacionals s’excusen davant la impossibilitat de controlar les cadenes de subcontractació, sembla evident que el que manca és voluntat. Ho va dir alt i ben clar Amirul Haq Amin, president de la Federació Nacional de Treballadors del Tèxtil, quan parlà de les condicions laborals després del incendi de la fàbrica Dacca Smart Export Garments, proveïdora d’Inditex i en la que van morir 7 treballadores. “No sabem si Inditex ho sabia o no, però era la seva responsabilitat saber-ho”. Al 2012 els beneficis de l’empresa d’Amancio Ortega van batre tots els rècords existents i el seu president, Pablo Isla guanyà 9,4 milions entre sou, pensió i incentius. L’equivalent a 25.000 sous bangladesís.

Que després de 100 anys encara continuem assistint a la mateixa explotació laboral mostra fins a quin punt es fals el discurs del progrés global. En el mateix moment en el que els estats van cedir en la seva sobirania, acceptant la lliure circulació de capitals a escala mundial, van clavar els genolls davant la cobdícia de les multinacionals. L’espiral deflacionària a nivell de drets que experimentem avui a escala global és un arma infalible per a augmentar la diferència de rendes i minar les conquestes socials de la classe mitja. La precarietat de l’ocupació comporta la rebaixa dels salaris i una pèrdua de poder adquisitiu que anima la deslocalització. Amb ella s’alimenta l’atur que legitima noves reformes estructurals i encara més precarietat, ja sigui reduint les prestacions socials o destruint elements d’estabilitat salarial com la negociació col·lectiva. Un cercle infernal per a la gran majoria de la població mundial, però no per a les grans fortunes ni per als seus acòlits neoliberals: Els polítics que l’alimenten amb la desregulació i els grups mediàtics que el legitimen mitjançant la farsa ideològica que sacralitza el individualisme com a màxima i única virtut econòmica. Per posar fi avui a la deflació competitiva és necessari recuperar el control de la democràcia sobre l’economia, posar límits a la lliure circulació de capitals i gravar la cadena de valor de la mercaderia. Tan sols així es podrà evitar la competència deslleial fixant drets i garanties.