Equilibri de competències

Quan l’atribolada família del primer ministre britànic arribà aquest divendres a Meseberg, el palau situat a uns 70 kilòmetres de Berlín on Angela Merkel acull de manera informal als seus convidats internacionals, es produí una circumstància curiosa. La magnífica propietat pertany a la Fundació a la que donà nom Willy Messerschmitt, el enginyer que creà els temuts caces utilitzat per l’exèrcit nazi. Al 2004 aquesta fundació, constituïda a Liechtenstein, cedí a l’estat alemany, al preu mòdic d’un euro, el usdefruit de la finca. Una ganga diran alguns, que ara li permet a la canceller alemanya alternar amb il·lustres convidats en un entorn meravellós i mostrar-los la seva vessant més afable i ufana. Ja sigui passejant pels jardins barrocs o demostrant el seu reconegut talent com a pastissera. Tanmateix és de suposar que si en Cameron hagués pensat per un moment en el prohom que patrocinava l’entranyable vetllada, se li hagués ennuegat algun grumoll o bocí de fruita del pastís recent enfornat. Al cap i a la fi Willy Messerschmitt posà tot el seu enginy i destresa en esborrar del mapa Anglaterra i en els seus excessos no va posar cap objecció a contractar a la funesta SS per a poder disposar de ma d’obra esclava que li permetés maximitzar la producció militar.

Però probablement la visita li pagava al primer ministre anglès alguns sacrificis Del que es tractava era, no ho oblidem, de salvar el coll després de la manifesta fanfarronada que suposà l’anunci, pel 2017, d’un referèndum sobre la permanència del Regne Unit a la Unió Europea. Per això la prioritat era involucrar a la canceller alemanya en el debat que Cameron precisa obrir a Europa sobre quelcom que ha batejat com a ‘equilibri de competències’. Darrera aquest titular s’amaga un programa per a retornar poders als estats a costa d’un projecte europeu que, al Regne Unit, compta cada vegada amb menys simpatitzants. Però potser el viatge tingués a més una component més emocional i humana. El mandatari com a bona part de la dreta britànica, hauria perdut en Margaret Thatcher una figura, que, tot i la seva naturalesa fèrria, era un referent d’aires quasi maternals. Així James hauria buscat en Angela el consol o la complicitat d’una dama de talant familiar, monetarista, inclement i mordaç. Però convé destacar una diferència. En comptes de torturar als sues propis paisans, la insidiosa canceller alemanya prefereix desencadenar la seva fúria ideològica sobre altres països.

Fossin quins fossin els motius ocults de la visita de la família Cameron al palau de Messerschmitt-Meseberg, el que sí sembla evident és l’estratègia de la dirigent alemanya en el seu paper d’amfitriona: aplicar-li a les provatures i rebel·lies del seu interlocutor tradicional, el president francès, un correctiu exemplar. La creixent deslleialtat d’Hollande cares al sant credo de l’austeritat mereixia, ja era hora, una advertència seria: la d’un coqueteig germano-britànic que qüestionés la necessitat de mantenir l’eix franco-alemany. Més enllà, davant l’evidència que la demanda en Europa s’enfonsa i que el flux de capitals que es podia atreure cap el nord, s’ha exprimit al màxim amb allò de ‘això de Xipre no es repetirà’, no estaria de més començar a apuntar ja un canvi molt oportú. Posposar ‘temporalment’ el ‘més Europa’, per a treure-li tot el rendiment a l’hegemonia econòmica que ha refermat la tan injusta governança econòmica que tants beneficis ha suposat per a les multinacionals alemanyes. En aquest sentit la negociació d’un tractat de lliure comerç amb ‘l’aliat’ tradicional del Regne Unit, els EEUU, marcaria un moment especialment idoni per a canviar de terç.

En aquesta circumstància hi ha poques coses més desesperants que escoltar parlar ‘dels alemanys’. Pensar en categories nacionals avui és entrar-li al drap a la demagògia que ha alimentat estratègicament l’establishment alemany i ser-li fidel a l’esperit que enriquí als Krupp, als Braun o als Messerschmitt, ja guanyessin o perdessin les guerres. Els errors en l’arquitectura de la Unió han estat utilitzats pel capital i pel govern alemany per a forçar la recapitalització de les seves institucions financeres i per a conquerir, mitjançant les reformes estructurals, avantatges econòmics per a les seves grans empreses. Avui els europeus i també els milions d’alemanys que viuen de forma precària i dependent, precisen urgentment d’un nou ‘equilibri de competències’. Però no per a retornar el poder als estats, sinó per treure poder al capital i retornar-ho al treball. És precís un equilibri que retorni el finançament dels estats als bancs centrals i li retiri aquesta potestat a la banca privada. És necessari a més, reforçar davant les grans corporacions, el paper de les petites i mitjanes empreses que, no ho oblidem, creen el 75% de l’ocupació a Europa. En aquest sentit ‘equilibri’ és la reforma, supervisió i harmonització de la fiscalitat sobre les societats i el manteniment, coordinació i desenvolupament de la negociació col·lectiva a escala europea.