Europa a les palpentes

Tothom hauria de tenir dret a 15 minuts de glòria. Ho deia Andy Warhol, tot i la superpoblació mundial. Gino Covacci va trobar-se amb els seus 15 minuts la setmana passada a Florida. En el seu passeig matinal per la platja de Pompano, aquest americà de bigoti canós i inevitable gorra de visera, es va trobar, buscant a la riba petxines i pedres boniques, amb un ull gegant. Un ull blau, desproporcionat, molt fresc. Crida l’atenció que el seu ull alerta d’experimentat caçador de tresors es trobés, frontalment, amb un altre ull, aquest varat a la sorra. Si es van observar o no queda per la llegenda. El que no deixa d’inquietar és que en aquell moment, de fulgurant però fugaç atenció mundial, Gino no caminés sol. Al seu costat passejava aquell dia per Pompano Beach un amic grec. No sabem el seu nom (seran altres els seus 15 minuts de glòria), però el seu origen hel·lè ens desconcerta. I és que aquest mon, temps fa, deixà de ser un mon fabulós per a convertir-se en un mon de faula. Poblat per tota mena d’animals, alguns monstruosos. Fals, moralitzant, irreal.

L’ull en qüestió mereixé d’immediat, l’atenció de la Comissió per a la Conservació de la Pesca i la Vida Salvatge de l’estat de Florida. L’anàlisi genètic establí la pertinença del globus ocular a un peix espasa, altres dirien que un peix tisora, però és de témer que tingués un origen molt distint. De fet la coincidència temporal de la troballa amb l’agre debat sobre la supervisió bancària europea i la fèrria postura alemanya a la passada cimera europea, fan sospitar que, en un cop d’efecte tremend, s’especegés l’animal, això és, el projecte acordat al juny d’unió bancària europea, per a llençar les seves vísceres a la mar. I no en faltaven motius. Un ull és sempre una cosa molesta, especialment quan hi ha quelcom a ocultar. En el cas dels bancs alemanys i en allò relatiu al índex de toxicitat dels seus comptes, la cosa és notòria, tot i que no sigui pública. Se sap que van prestar i especular per sobre de les seves possibilitats. Que gran part de la parafernàlia actual, inclòs el lamentable discurs groc que situa les culpes en rancis esquemes socioculturals, no és més que fugir cap endavant.

El sanejament, o, millor dit, la pesada digestió del passiu bancari alemany, fan necessari un afany especial. Una determinació furibunda, incondicional. Costa imaginar que a la República Alemanya, com a l’estat espanyol, es podés convertir el deute de la banca privada en deute públic. Si a l’estat espanyol el nostre president en un exercici d’entendridor funambulisme retòric deia en plena voràgine electoral que “si haig de demanar el rescat, ho faré, però no actuaré pressionat”, com no hauria de treure’s la canceller Merkel la caspa del legat financer alemany de les espatlleres, per amagar-la sota la catifa. Encara amb més raó quan, amb les eleccions del 2013, està en joc el seu ascens als annals del culte presidencial. Que pel mig s’hagi de seccionar un ull qualsevol no té doncs més rellevància. Que pel camí es quedi l’horitzó i perspectiva d’un projecte, l’europeu, que sutura cicatrius històriques en un continent assolat per tota mena d’abusos, escabetxades i ajustos de comptes, no tan sols pressupostaris, tant se fa. Sembla ser que és preferible que Europa vagi a les palpentes.

Ja fa temps que mana la miopia política. En Europa i en Alemanya. Els resultats del institut estadístic federal, publicats recentment, mostren que un de cada sis alemanys, això és, 13 milions de persones viuen en risc de pobresa. El model expansiu en el que el criteri de la balança comercial és imposat sobre la cohesió social, és producte d’una gran ceguera. La contenció i precarització salarial que alimenten teòricament la competitivitat internacional, releguen a la marginalitat a un nombre creixent de persones. Però més enllà, en un mon finit, rodó, en el que l’exportació còsmica per desgràcia encara no suposa una alternativa, sembla evident que no tots poden exportar més del que importen . Per tant el model alemany ni és exportable a escala mundial, ni tampoc sostenible a la llarga. L’alternativa d’alimentar amb crèdit als països amb tal que puguin importar, comporta deformacions degradants com les que experimentem avui a Europa. L’excusa de que la globalització ens condemna a aquesta mena de competitivitat, és rendir l’àmbit polític, social i mediambiental a les condicions que imposen els interessos financers a escala global. Per això Europa s’enfonsa com a projecte polític. Perquè després d’enllitar-se amb la banca i matar el seu model social, l’Edip europeu, inevitablement, s’arrenca els ulls.