Poder idiota

En la introducció a ‘L’home polític’ el filòsof alemany Oskar Negt recorda l’origen grec de la paraula ‘idiota’. El seu significat original no remet al boig, sinó a l’home privat que no te cap interès pels assumptes públics. Així i tenint en compte l’actual decadència d’allò públic, no seria del tot equivocat dir que estem governats per idiotes. Corrobora aquesta hipòtesi el fet grotesc que la crisi actual no és el resultat d’una catàstrofe natural, d’una guerra o d’una epidèmia que hagi generat pobresa i misèria, sinó que la crisi actual és, per primera vegada en la història de la humanitat, el resultat de l’acumulació sense límits de la riquesa financera. Una idiotesa en tota regla. L’acumulació de capital i per tant el interès privat s’han convertit en la llosa sota la que s’estan sepultant les conquestes socials i, entre elles, la més valuosa, la forma de govern que garanteix la pervivència d’allò públic i que te el seu origen també a Grècia.

Tot i que la crisi actual podria ser identificada amb un cop d’estat lent, progressiu, ineluctable, que acaba subvertint l’ordre democràtic, cal preguntar-se en quin moment va començar la transformació i si la democràcia és, per si mateixa, garantia suficient per a assegurar la preeminència d’allò públic. Negt escriu en un altre text (Projecte social Europa) que la postguerra europea establí tres esferes del poder social interconnectades de manera orgànica: l’esfera de l’estat de dret, les conquestes de l’estat social assolides pel moviment obrer, i la democràcia com a forma de govern. Cap d’elles pot existir sense les altres dues. Si no es mantenen i desenvolupen les conquestes socials acaben desapareixent democràcia i estat de dret. La democràcia va lligada de manera intrínseca a la justícia social i precisa, per a la seva articulació i subsistència, de les garanties de l’estat de dret i de la vitalitat i dinamisme de la pulsió social que és, en aquest sentit, garantia democràtica.

A ningú hauria d’estranyar que en la lenta però brutal implantació de la hegemonia financera que comporta conseqüències tan nefastes i actuals, s’insisteixi tant en desvirtuar el diàleg social i el moviment obrer. La democràcia ha deixat de ser fruït de la raó il·lustrada i ha passat a ser víctima de la racionalització política. Un procés mitjançant el qual se li han sostret els valors de consens i cohesió per a deixar l’aritmètica parlamentària com única legitimació de la gestió pública. En la seva pugna per desvirtuar la democràcia i convertir-la en poc més que un compromís formal, aquells als que els grecs anomenaven idiotes, incorren però, en una especulació política arriscada. Son precisament conquestes socials com la humanització de les relacions laborals, la reducció del temps de treball, la cobertura universal sanitària i el sistema de pensions els que han donat a les democràcies europees estabilitat i pau social en un entorn de progrés col·lectiu.

La comprensió de la democràcia només com a mecanisme plebiscitari que legitima el poder, suposa que es desarreli la seva essència i s’obri indefectiblement la veda per que s’acabin implantant l’autoritarisme i l’arbitrarietat. Que aquest procés s’acompanyi d’una ‘doble lògica’, la de la democràcia i la del mercat, no fa més que augmentar el risc. De la mateixa manera que en el cas de la religió, el mercat és una realitat etèria els arguments de la qual son domini exclusiu dels seus intèrprets, abans sacerdots, avui ideòlegs i economistes. La supremacia d’aquest nou poder ‘espiritual’ sobre el poder ‘temporal’ que encarna la democràcia tan sols desarma aquesta una mica més i la fa més feble davant la voracitat del populisme i de la xenofòbia. El mercat és tan incapaç d’organitzar la societat avui, com ho era l’església a l’edat mitja. Qualsevol forma sostenible de societat no requereix de dogmes, sinó d’un grau cert d’autoorganització que arreli la seva legitimitat i li permeti adaptar constantment els seus fràgils equilibris a la realitat.

Per aquesta raó Negt parla de la societat actual com d’una societat malalta que s’ha convertit en poc més que un apèndix dels poders econòmics. La rigidesa ideològica amb la que es pretén excusar l’autonomia no tan sols de les institucions democràtiques, sinó del treball organitzat o de la pròpia ciutadania, comporta el perill creixent que el conjunt de la construcció social acabi presa del vertigen. És característic del dèspota, il·lustrat o idiota, confondre la seva conveniència amb el interès col·lectiu. Per aquesta raó fa callar les veus discordants i impulsa discursos hegemònics que parlen d’allò inevitable i del valor del sacrifici. Així tracta d’ocultar la seva pròpia incapacitat a l’hora de satisfer les demandes de la ciutadania i de justificar el seu govern en la gestió d’un estat d’excepció que es perpetua. El resultat d’aquest despropòsit està escrit als llibres d’història. Evitar-ho suposa saber escoltar, articular el diàleg social i davant el dubte, confrontar la pròpia visió amb la d’aquells i aquelles que, en democràcia, posseeixen la sobirania. Per aquesta raó existeix la consulta pública.