Rajalcaba o Rubaljoy?

Els mercats no amen l’austeritat. La reacció a les mesures anunciades per Rajoy el passat dimecres per retallar el deute en 65.000 milions d’Euros i que inclouen un augment del IVA, l’eliminació d’empreses públiques, la disminució del salari dels funcionaris o el retall de la prestació d’atur, va ser un augment considerable i immediat de la prima de risc. A França, en canvi, la presentació d’una bateria de mesures contributives que graven a grans fortunes i empreses, però preserven a les classes mitges i populars, comportà justament el contrari. Sembla evident que Mariano, aplicat apòstol del BCE i de  l’ECOFIN, s’equivoca al ser més papista que el propi mercat. La seva fèrria ortodòxia a l’hora d’aplicar el credo de la privatització, la flexibilitat i la liberalització, mereix l’aplaudiment encès dels banquers, però mereix el recel del ‘deu’ dels diners.

A ningú li ha de sorprendre. El fonamentalisme és sempre un mal conseller, ja vingui de Brussel·les o de Berlín. Rajoy oblida que el dictat inflexible que imposa el batibull neoliberal europeu, no te la intenció d’augmentar la credibilitat de l’economia espanyola, sinó que no busca altra cosa que garantir el pagament del deute a la banca dels països que, fa uns anys, van alimentar a base de crèdit el foc de l’especulació. Per això les paraules pronunciades pel president al congrés: “no podem escollir si fem o no fem sacrificis, no tenim aquesta llibertat” suposen un abús històric. No tan sols per equivocar-se totalment i declarar rendit el país, sinó per renegar del dret a repartir el sacrifici en base a les responsabilitats contretes, a la justícia i a la solidaritat. Que en aquest disbarat hagi comptat amb el vist-i-plau, tot i que una mica tebi, del Partit Socialista, és una molt mala notícia que ja s’anunciava el passat 21 de juny, en el debat sobre la signatura del pacte fiscal.

El Tractat per l’estabilitat pretén superar la crisi de confiança actual i evitar crisis futures. Tot i així, tal i com recordava recentment el Institut IMK, proper a la confederació alemanya de sindicats, està condemnat al fracàs en els dos objectius. Espanya i Irlanda haurien complert amb els requeriments del pacte fiscal fins l’any 2007 quan estaven generant el desequilibri macroeconòmic actual. Tampoc permetrà que els països més vulnerables superin les seves dificultats per trobar finançament. Al fer que la despesa pública depengui dels ingressos fiscals, l’austeritat comporta, en un entorn de crisi de demanda i atur, una incidència procíclica que ofega l’economia i desencadena una espiral negativa. Una conjuntura feble es converteix així en recessió i espanta encara més als inversors. El model que s’amaga sota el nou Tractat no busca generar la confiança dels mercats mitjançant l’ajust fiscal. El que pretén és provocar la deflació competitiva a través d’una dinàmica que destrueix l’ocupació.

Aquest és el ‘dolor sense sentit’ que s’infligeix a la ciutadania espanyola, com ens recordava en Paul Krugman al seu bloc. Una teràpia de xoc injusta, inútil i desproporcionada que ha fallat allà on s’ha aplicat. Es podrà argüir que l’accés als fons de rescat precisa de la signatura del pacte fiscal, però fer-ho no implica renunciar a la sobirania en la definició de polítiques fiscals que compensin la despesa amb més ingressos, i que permetin incidir en la competitivitat més enllà de l’ajust salarial. És necessari que se li exigeixi a Europa una política de consolidació variable. Tant a nivell geogràfic com pel que fa la fiscalitat estatal. Aquells països amb finances més sòlides i balances comercials positives, han de consolidar amb més lentitud, per a animar la demanda i la inflació i desencadenar un efecte compensatori a nivell continental. Els estats deficitaris han de fiscalitzar els sectors econòmics que menys afecten a la conjuntura per a invertir en aquells que, com la formació o la recerca, aporten més competitivitat.

El congrés no ha de fer pinya per castigar a les capes més vulnerables de la societat, sinó per legitimar una negociació dura que dirimeixi a Europa la corresponsabilitat en les causes de la crisi actual, i que defineixi una sortida que, a més de justa, sigui real. No es pot admetre que el sector financer externalitzi ara a la societat els riscos que va assumir al llarg de la política expansiva del crèdit. Si l’objectiu és salvar a la banca privada europea, el cost s’ha de mutualitzar al conjunt de la Unió. Per això son necessaris els eurobons, una ampliació del termini de consolidació, l’accés directe del MEDE al capital del BCE i una política fiscal justa, mitjançant la qual les rendes més altes facin front a la despesa social que ha comportat la financiarització de l’economia. Qualsevol altra alternativa és llençar benzina al foc i incinerar en la foguera de la inòpia, la desídia i la temeritat un model de democràcia, justícia i solidaritat, que és fruït d’una llarga lluita generacional.