El cambrer del Titànic

Des que el nou president francès jurés el càrrec el passat 15 de maig, quelcom s’ha començat a moure a Europa. I ho fa per aire, mar i terra. Quan, fa ara gairebé deu dies, el Falcon de la presidència francesa s’enlairava de l’aeròdrom de Villacoublay, al poc, l’aparell va ser tocat pel llamp. L’alta tensió al camp polític que suposava la primera visita del flamant cap d’estat a Berlín, es traslladava metafòricament a l’àmbit atmosfèric, conjurant una tragèdia que per sort no va tenir lloc. D’haver succeït ens hagués remés inevitablement a la mitologia grega i al llamp amb el que Zeus va fulminar a Asclepi, déu de la medecina, en càstig per aplicar-se amb massa enginy en les arts de la resurrecció. Un atribut que ningú s’atreviria a reclamar-li a Françoise Hollande, però que més d’un li desitja d’amagatotis tenint en compte l’estat de salut i l’expectativa de vida de la nostra malmesa Unió.

Però, tot i que amb cert retard, la trobada finalment va tenir lloc. La salutació oficial es va escenificar sobre la catifa vermella de la cancelleria a Berlín. Quan passaven revista a la guàrdia d’honor, l’estat de l’estoreta, xopa i relliscosa, va fer ballar-li la magra al cap d’estat francès i a la canceller alemanya, havent de socorre’s mútuament en la cerca de l’equilibri que salvés la solemnitat de l’acte oficial. Una nova metàfora, fruït d’una constel·lació atmosfèrica, ja reincident i contumaç, que sens dubte li serví a Hollande per cerciorar-se que, en la seva primera visita a Berlín, no podria cenyir-se exclusivament al creixement, sinó que havia de respectar l’eminència del credo tan germànic que ve a ser avui l’estabilitat. La fermesa de Merkel en aquest punt, qualificant d’innegociable el pacte fiscal europeu, suposa en aquest sentit una important advertència, per molt que a la rebotiga estigui negociant a contrarellotge l’aprovació del pacte davant el Bundestag.

Canviant d’element, quatre dies després s’escenificava en les aigües manses del riu Chicago una nova estampa del serial primaveral en el que Europa s’està jugant el pas, poc fortuït, que porta de la recessió econòmica a la depressió. Que el vaixell es digués ‘first lady’ és, sens dubte, una casualitat. Però si ben és cert que la natura bucòlica i poc protocol·lària del passeig fluvial fa insidiosa i malintencionada qualsevol conjectura, també ho és que la centralitat en la política europea de Merkel no deixa de despertar reminiscències d’una altra fèrrica primera dama. El que és rellevant és la presència al seguici del president espanyol. Ostentava Rajoy a l’esquena els descosits de dues punyalades ‘draperes’, així la caverna mediàtica, administrades per Hollande a l’hora de reclamar la intervenció europea en la crisi bancària espanyola, i de pas, marginar al president en la convocatòria d’una cimera a tres a Roma.

Per això no és del tot improbable que Rajoy busqués a Chicago, sinó l’equilibri, improbable i innecessari en una embarcació fluvial, sí un gest gentil i onerós que li permetés fer front a la davallada financera que arrossega el sistema bankiari espanyol. Davant la fermesa cordial, però impàvida de la canceller, no va tenir sort en la satisfacció dels seus desigs. Per aquesta raó, amb la cintura del pèndol, el nostre president va fer de la necessitat virtut donant pas a la tercera estampa de la nostra narració. Com el xicot de l’Adelita, i permeti’m que no jugui amb la rima eufònica, el president es va pujar al tren, no militar (encara no hem arribat a aquests excessos), però sí d’alta velocitat, per a compartir trajecte amb el vituperat Hollande. Després de l’esmorzar compartit a l’El·lisi, la cicatriu miraculosa de les ferides comportà la disposició imperiosa a una nova aliança estratègica a favor de la liquidesa i del finançament del deute espanyol.

I és que, en aquestes alçades, ningú s’atreveix a negar que amb les primes de risc, furibundes i crescudes, l’estratègia a curt termini imposi una gran capacitat d’adaptació. El que sí s’enyora és la manca de virtut a l’hora de combinar l’estratègia política a curt, amb el mig i llarg termini. Que Rajoy s’oposi a la mancomunització del deute europeu, a la introducció dels tan necessaris eurobons, a canvi de l’accés a l’aixeta del crèdit, mostra una immensa absurditat. El president espanyol ens recorda, amb tots els respectes a la professió, la insistència del cambrer/a a l’hora de reclamar la propina, que no el compte, de la que precisa per a subsistir. Que la culpa de la precarietat i del desfalc la tingui el cuiner, no li treu rellevància al fet que, en el cas del president de l’estat espanyol, el seu comportament, certament mel·liflu i feixuc, soscava qualsevol possibilitat de salvació pels que compartim passatge de tercera classe en aquest Titànic que ens ve a ser Europa a dia d’avui.