La crisi del bingo

"En una societat complexa com la nostra no podem menysprear cap àmbit de sociabilitat ni cap sector d'activitat econòmica". Així ho posa per escrit la patronal catalana en una recent publicació. Llàstima que no facin referència al sector de les cures, a l'educació especial o a l'intel·ligència artificial, sinó a un sector tan 'estratègic' com el bingo, al que aprecia "unes característiques de proximitat cap a les capes populars que li atorguen un paper difícilment substituïble". Tenir una organització empresarial que dedica una de dotze pàgines d'un text amb conclusions sobre política fiscal al bingo, esdevé pertorbador. Més encara quan, en cap d'elles, s'hi troba la paraula frau, ni tampoc la evasió o elusió fiscal. Es pressuposa així que la patronal no ha de protegir a aquells i aquelles emprenedores que respecten les regles de joc i posen en valor per sobre de tot la seva capacitat d'innovació, d'organització i de lideratge, sinó als i les que pretenen viure al costat salvatge de la vida i de l'empresa, imponent no més que una cobdícia insaciable i una immensa mancança d'escrúpols.

Diu Foment, que Catalunya és un infern fiscal, malgrat que la recaptació està per sota de la mitjana europea. Comparar el fer front a les obligacions tributàries amb les condicions d'un infern és avui un autèntic despropòsit. Si de cas l'infern està a Gaza, a la riba del Don, als carrers de Kabul o als suburbis haitians. La referència a l'infern és fins i tut una referència un xic sarcàstica a l'opció antagònica que seria la del paradís fiscal. També en això ens temem que a l'organització empresarial li pot l'apetit. Des del punt de vista econòmic els paradisos fiscals, als que alguns/es anomenem caus fiscals, no funcionen tant pel fet de no cobrar impostos, sinó per subvertir les regles internacionals mitjançant una sobirania que té a veure abans amb la pirateria que amb la política. Si la condició natural de l'infern és que existeixi un paradís, no hauria millor manera d'acabar amb els primers que eliminant del mapa als segons. Passa quelcom semblant amb Madrid. La competència fiscal a la baixa no reforça sinó el 'centralisme' de la capital en el plànol econòmic, en un exercici de deslleialtat què, si fos emprés per les 17 comunitats autònomes ens empobriria a totes i tots.

La decisió no hauria de ser tan difícil. Cal que la patronal es decanti pel model de França, Bèlgica, Noruega, Àustria o Finlàndia, què, juntament amb Dinamarca, Suècia o Alemanya, encapçalen la recaptació en relació al PIB, a no ser que l'entorn macroeconòmic que persegueixi per situar les seves inversions sigui El Txad, Bangladesh, Nigèria, Egipte o Veneçuela, que estan a la cua. Veient-ho així, sembla evident que l'opció preferent hauria de ser assolir un mar comú a nivell internacional en relació a la fiscalitat i fer-hi dependre, l'accés al comerç internacional o els ajuts al desenvolupament, als fons del Banc Mundial o del Fons Monetari Internacional. Com escriu la sempre lúcida Mariana Mazzucato no es tracta de beneficis, ni es tracta tampoc de 'creixement', sinó de que aquest tingui una direcció i un propòsit. És en aquest àmbit en el que desenvolupa la seva funció l'empresa, i on s'haurien de vincular economia i societat. Una patronal que tan sols tingui el propòsit de maximitzar beneficis, al marge de qualsevol ponderació entre sectors i mida d'empreses, ometent qualsevol compromís o sensibilitat en el plànol social i ambiental és per això, un autèntic despropòsit i absurditat.

Diu Foment en el seu texts sobre fiscalitat que aquesta "ha d'acompanyar la modernització de l'economia" i que per això s'han de suprimir els impostos de patrimoni, reduir els trams de l'IRPF, eliminar l'impost sobre emissions del CO2 i donar-li marge a les 'classes populars' perquè puguin seguir els seus impulsos primaris i donar-se satisfacció cantant línies i bingos. Segons dades de la Generalitat, l'infern fiscal de Catalunya va atreure el 2023 un 42% més d'inversió estrangera que el 2022. No seran potser algunes empreses catalanes les que no son capaces de veure les oportunitat que els ofereix el nostre teixit socioeconòmic? Al temps que continua caient la inversió empresarial, els marges han anat superant les previsions dels darrers anys i han augmentat un 64% entre 2018 i 2023, situant-se el 2023 en 311.000 milions. Però tot i així sembla a alguns els continua estrenyent el calor infernal. El 20% de les empreses, les més grans, concentren el 98% dels marges empresarials, pagant menys imposotos que les petites, però es suposa que l'infern és el mateix sense fer distincions entre mida, transparència o compromís.

El que més sorprèn en el conjunt, ni tan sols és la incoherència en el relat interessat de la gran patronal, sinó que li segueixin fent el joc aquells i aquelles que en teoria defensen els interessos de les petites i mitjanes empreses. Empresaris i empresàries honestos, sovint abocats a projectes de menor dimensió i que tenen en la morositat o l'accés al crèdit els seus principals problemes. I tot i així, com en el cas de la fiscalitat, sembla que volguessin traslladar-se al paradís de les grans. Com si podessin exercir totes al mateix temps el poder de mercat, la enginyeria fiscal i l'externalitat negativa en l'ecologia, la formació o les infraestructures... És el que té el bingo. Que amb tal de tenir un cartró ja ens veiem pujats al carro del progrés. És de témer que ens enfrontem a una preocupant crisi de maduresa en les organitzacions empresarials. Una crisi de mitjana edat. Una crisi del bingo.