Parèntesis

El cinema de catàstrofes compta amb un número creixent d’adeptes. Això d’arrepapar-se al sofà amb unes crispetes a la vora de la mà, mentre els terratrèmols sacsegen els fonaments de la civilització, els sismes oceànics escombren les ciutats i els volcans escupen foc a discreció no té preu. Tanmateix, sense ser immune a l’encant del cinema de catàstrofes, en el meu cas, prefereixo un altre gènere, el del cinema alpí i de les proeses i fracassos que depara l’alta muntanya als alpinistes més aguerrits. Veure els paisatges nevats, les parets de gel, les borrufades a menys quaranta graus fuetejant la fràgil tela d’una tenda de campanya a 7.000 metres d’altitud, sense haver de renunciar al confort domèstic té un encant semblant a assistir a un cataclisme, però trasllada una èpica molt més realista, la de l’home en lluita amb els elements. El voler coronar un cim té quelcom a veure amb el fet de voler dominar la natura, la de la muntanya i la pròpia, i exigeix, per sobre de tot, el respecte i la capacitat d’adaptació davant un entorn infinitament formós però tremendament hostil.

D’entre les pel·lícules recents del gènere hi ha una que mereix especial atenció. Es tracta de ‘Broad Peak’, un homenatge a l’alpinista Maciej Berbeka, què, el 1988, quedà a 17 metres d’aquest cim del Karakórum, i què, 25 anys més tard, tingué l’oportunitat de emprendre un segon intent. Quan fracassà la primera vegada, Maciej, malgrat la derrota i la renúncia, inicià una llarga etapa d’intensa felicitat al costat de la seva companya, en una acollidora cabana al macís polonès del Tatras. Tanmateix, com es veurà, l’ombra del ‘Broad Peak’ mai es va arribar a dissipar del tot, i sembla ser el sotjava, infatigable. En aquest punt la història de Berbeka ens remet a un altre relat magnífic ambientat també a Centre Europa, i signat per Jorge Luis Borges. Es tracta del conte ‘Miracle secret’, que explica la història d’un escriptor xec jueu, què, davant l’escamot d’execució aconsegueix aturar les bales, convencent al seu deu que li doni un any de treva fins poder terminar el seu gran drama en vers. Al finalitzar l’últim epítet, les bales, que han restat pacientment suspeses a l’aire, davant el seu nas, s’activen per donar-li mort.

A Maciej el que li porta de tornada al Karakórum és una frase gratuïta, però que remou els fantasmes que han quedat suspesos com bales, al seu subconscient, al llarg de 25 anys de benestar i de pau. «S’ha d’acabar allò que s’ha començat» resa l’argument que el tornarà a la falda del Broad Peak i a enfrontar un nou intent de superació. Aquest argument no és sinó el mandat de la tossuderia, potser de la supèrbia, al preu de sacrificar el benestar i l’equilibri assolits gràcies a una feliç i catàrtica derrota inicial. La rebel·lió íntima davant la naturalesa, el no acceptar que ens pugui imposar límits, és el mòbil sense el qual, desposseïts de la necessària disciplina, d’aquell anhel de superació que per alguns és la seva senya d’identitat, probablement no hauríem arribat fins allà on estem. Però és clar, queda per veure si aquest lloc, aquest ‘aquí’ on estem, satisfà realment les nostres expectatives, s’apropa, tot i que sigui remotament, a l’Edèn que per exemple gaudeix Maciej al Tatras, o si no és sinó un cim inhòspit, pelat i fred, assolit gràcies a una victòria pírrica.

No és de descartar que la lluita amb la naturalesa, estigui inspirada, en part, per la rancúnia que li tenim. Per la seva resistència a deixar-se doblegar. Per la seva autonomia. Per la senzilla raó que ha estat allà molt abans que nostaltres, i que previsiblement continuarà aquí, quan ja no quedi ni rastre del nostre pas per la història. És un autèntic despropòsit, perquè quan l’home ataca la naturalesa, s’ataca al mateix temps a sí mateix, perquè, tot i que de vegades vulgui veure el món des de l’altivesa d’una estàtua de cera, ho fa mitjançant uns ulls que, en realitat, no son molt diferents als d’un cérvol o d’un peix. Però pesa molt aquest «s’ha d’acabar el que s’ha començat», la inèrcia d’un progrés que menysprea el fet d’assolir més pau i benestar, per semblar obcecat en allò que no és sinó pur foc d’artifici, pura bandera a la cima, pur triomf militar, postís, banal.

Quan Maciej arriba al cim del Broad Peak, la visió de la serralada del Karakórum l’imbueix d’una profunda emoció i potser també d’una secreta sensació de victòria. Si estira la mà toca el cel. Ja no pot anar més enllà. Ha complert el seu somni i ha vençut la muntanya que ara li mostra, als seus peus, una panoràmica sense preu. Però rere el seu somriure extasiat, rere l’alè que se li congela a la comissura dels llavis, es percep la inquietud. Sap que ara el que toca és donar-se la volta i baixar, i intueix què, en relació a la vida, acabar allò que s’ha començat, no és molt diferent de morir.