dijous, 9 de juny del 2022
André Gorz 2
Escriu David Harvey que la única manera de desposseir a la classe capitalista és mitjançant una «àmplia i convincent visió d’una alternativa al voltant de la qual pugui confluir una subjectivitat política col·lectiva». Per a l’autor, el concepte fonamental en el que hauria de sostenir-se aquesta alternativa és el «d’alienació», enllaçant així amb el Marx del Manifest i dels Manuscrits econòmic-filosòfics, tot i que de qui es serveixi per a la seva reflexió sigui d’André Gorz. Aquest defensava que l’alienació que introdueix la racionalització econòmica del treball es compensa necessàriament amb una segona alienació, la del consum: «els treballadors funcionals, que accepten l’alienació en el seu treball perquè les possibilitats de consum que ofereix son una compensació adequada, solament poden existir si simultàniament es tornen consumidors socialitzats». No es tracta per tant del consum orientat a satisfer necessitats immediates, sinó d’un consum compensatori que rescabali al treballador davant de sí mateix i davant dels demès.
La clau del màrqueting és despertar l’apetit per quelcom que en realitat no es necessita, i per això el producte s’ha de poder associar a la felicitat, a la realització personal, a l’autoafirmació davant els demès. Aquesta es pot basar en la distinció o l’exclusivitat, però sempre li retornarà, en termes socials, aquella part de ‘sociabilitat’ i ‘significació’ que la tecnologia li furta en el procés productiu a la persona. El treball no tan sols és creació de riquesa, sinó un àmbit de autocreació que la màquina, el motlle, la cadena de producció, converteixen en espai i temps erms. Gorz plantea en aquesta lògica una sorprenent paradoxa. Per una banda el preu que paguem per la tecnificació tan sols és acceptable si ens estalvia temps i treball, però, per l’altre, si el que la tecnologia estalvia és temps i esforç, destrueix alhora tot el sentit que encara pugui tenir per a nosaltres el treball. Per aquesta raó, davant l’alienació, la major subversivitat resideix, per al filòsof francès, en disputar el temps de treball, tot i que sigui al preu de reduir el consum compensatori.
La tecnologia es justifica tan sols si fa superflu un treball que ja no vol ser treballat, perquè acaba per reproduir en l’obrer l’automatització i el caràcter instrumental de la pròpia màquina. Tanmateix és la propietat sobre els mitjans de producció el que fa impossible que el treball sigui superflu, perquè és aquest el que genera el plusvalor que fa possible que es reprodueixi el capital i, al mateix temps, genera la renda que esdevé indispensable per al consum d’allò que es produeix. I si pot semblar que aquesta lògica es circumscriu exclusivament a l’àmbit industrial on la tecnologia determina l’organització del treball des de la primera revolució industrial, la translació a altres àmbits sectorials esdevé avui evident, i n’hi ha prou amb pensar en la banca comercial, en els dependents de comerç, o amb observar al cambrer robot que ens atén en alguns restaurants asiàtics.
Si la part del treball que Marx assignava a la reproducció social, això és, a satisfer les necessitats de la classe treballadora per a poder perviure com a tal, la podés desenvolupar la tecnologia es plantejarien dues grans qüestions. En primer lloc la de quin seria el poder dels uns sobre els altres, o anant un pas més enllà, quina seria la necessitat que tindrien els uns (propietaris de la tecnologia) dels altres (consumidors). En segon lloc se’ns plantejaria la gran incertesa de què fer amb el nostre temps. Probablement sigui aquí on manca una visió capaç de fer confluir la subjectivitat política col·lectiva esmentada al principi. ¿Té algun sentit col·lectiu el treball purament ‘autocreatiu’? O ¿Hi ha potser una majoria que prefereix una creació ‘social’, això és, útil per als demès? És difícil concebre un món tan sols d’artistes i intel·lectuals, o com a mínim fer-ho suggerent i atractiu. Sembla així preferible no tant prioritzar l’abolició del treball, com trobar una alternativa a l’altra gran variable del capitalisme: ‘la propietat’.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada