Generació cega

Anar al gimnàs vigoritza el to muscular, però pot tenir també efectes balsàmics per l’ànima. Aquests operen no tan sols sobre l’autoestima, que la rutina de l’exercici irriga convenientment, sinó també mitjançant l’hàbit de compartir un espai i una dedicació amb persones que no coneixem. Quan la socialització es restringeix en la vida real, i es dilueix en la contemporització a través de les xarxes que tenen sovint mol poc de ‘socials’, manquen punts de trobada en els que confraternitzar entre assidus que comparteixen només que un lloc, una pràctica o un costum. El vestuari, les dutxes, la rutina davant la taquilla, donen peu a un flux casual i desinteressat de converses en les que aprehenem retalls d’opinions, reflexions, breus fragments de la vida d’altres persones que conviden a descobrir el que té de polièdrica i diversa la nostra experiència vital. Al marge del relat mediàtic, de l’àmbit professional, es conforma així una constel·lació inopinada i gratuïta de vivències i sentiments que ajuden a prendre i escoltar el pols de la nostra convivència social.

Si el que es diu o comenta resulta estimulant, també ho es allò que es suggereix o calla, en la creació col·lectiva d’un ambient que es desitja confortable i grat i en el que desencaixen la vehemència o el prurit excessius Tanmateix existeixen qüestions què, per la seva recurrència, insinuen disputes latents en el perímetre social. Una d’elles, que s’escapa en bona mesura a l’agenda mediàtica però que preval, és la del conflicte generacional. Si bé cada generació té el seu propi mapa i talant sociocultural, el que totes tenen en comú, és la voluntat de distingir-se, especialment a partir d’aquella edat en que comencen a minvar les perspectives i a flaquejar les forces, i en la que treu el cap la temptació de posar en valor per contrast la pròpia qualitat moral. És el moment de la distància crítica, allò de ‘la joventut d’avui en dia’, i el ‘nosaltres, a la seva edat’, proclames que potser s’acompanyen d’un incòmode assens, però que afortunadament s’extingeixen en el brunzit de les canonades i el cant entusiasta d’alguna ànima esvalotada que exprimeix les seves cordes vocals sota el raig de la dutxa.

Per a qui alterna amb dades i estadístiques, el greuge que comporta el distanciament crític amb les persones joves d’avui, resulta lacerant. Tot i que les externalitats del nostre sistema econòmic i productiu son avui anatemitzades per la falsa correcció política, aquestes, quan s’esmenten, es refereixen singularment a l’àmbit ecològic, social, geogràfic, i de manera exigua, al generacional. Convé tenir present que les darreres crisis han afectat especialment a les condicions de vida de les persones joves, que s’enfronten a l’extrema precarietat en el seu accés al treball i viuen l’emancipació com un anhel que resulta irrealitzable i que roman postergat permanentment. La realitat és que, malgrat els escarafalls del discurs oficial, de les seves referències gratuïtes a la generació millor formada de la nostra història, la perspectiva que s’ofereix al jovent ve llastrada pel col·lapse social, per la degradació del medi natural i per la pauperització de la vida democràtica i política que es nodreix, ja sigui per rutina o hàbit, de la polarització i la crispació persistents.

Per valorar qui son i què poden aportar les generacions joves, en primer lloc seria menester escoltar-les. Però al marge de vestuaris, xarxes socials, mobilitzacions silenciades o veus de corifeus com Greta Thunberg, etiquetades interessadament com insòlites i extravagants, manquen caixes de ressonància. Qui té l’oportunitat de conviure amb persones joves, d’assistir a la seva lluita diària per superar la frustració i les traves a les que s’enfronten, saben de la pressió que introdueix la competitivitat i l’individualisme que els inculquem, de la pugna per construir-se un sistema de valors, un equilibri, una consciència crítica que els permeti continuar desenvolupant-se com éssers humans. Una referència interessant son els treballs de recerca que realitzen els i les joves al batxillerat, que traslladen com a mínim als seus professors i educadors, el pols i capacitat que aporten.

En el cas de la meva filla (la millar a aquesta banda del Llobregat), el seu estudi l’ha dedicat a la interacció entre felicitat, benestar i consum. Al principi recull la cèlebre cita de la declaració d’independència, en la que es situen com drets inalienables la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat. La vida, la llibertat i la recerca de la felicitat de les persones joves es veu avui retallada per les condicions que s’imposen degut a un sistema on, cada cop més, el poder exercit per una generació margina i llastra la següent. De nosaltres depèn si volem tenir un jovent apocat i distant, o si el nostre projecte socioeconòmic esdevé inclusiu, just i impregnat del que té d’intel·ligència col·lectiva la solidaritat entre generacions. I a partir d’aquí que brunzin les canonades i que es canti a ple pulmó, que no hi ha més cec que qui no vol veure.