Dues son les qüestions que ha posat en evidència l’aprovació de l’increment del SMI: En la fase de reactivació econòmica, la patronal pretén reforçar la seva capacitat d’extracció de renda, sense renunciar als ajuts dels que es pugui beneficiar, i una part del govern no acaba de creure’s el consens keynesià en les polítiques, ni la necessitat de fer front a la desigualtat que pronunciaren la Gran Recessió i la crisi del Coronavirus. Si el debat sobre l’aeroport del Prat posà de relleu la voluntat, per part dels grans actors econòmics, de recuperar el model productiu anterior a la pandèmia, el desafiament de les elèctriques i el debat sobre el SMI confirmen que els estímuls no es veuen des de la responsabilitat i la consciència del calat dels reptes que enfrontem en l’àmbit social, industrial i ecològic, sinó des del sentit de l’oportunitat. Mentre les transferències europees previsiblement s’esgotaran, els crèdits tous del Mecanisme per a la Recuperació i Resiliència, 67.300 milions d’€, això és, un 6% del nostre PIB, dormen, ara per ara, el son del just. Res que ens pugui sorprendre si considerem el dèficit d’inversió privada que ha caracteritzat la fase de creixement iniciada el 2014, però que si qüestiona la capacitat i vocació de lideratge per part del sector privat en la incipient fase de recuperació.
Que la major part de les empreses donin poca importància a la seva funció social no és cap novetat. Tampoc que, especialment les grans, prefereixin el poder de mercat a la competència real, per l’avantatge que els atorga en la fixació de preus. Tanmateix, l’apetit amb el que intervenen ara, mitjançant lobbys, consultores i mitjans, en la negociació dels paquets d’estímul, delata que la distància crítica amb els sector públic és més posi que no ferma convicció. En aquest sentit el capital perseguiria en aquests moments dues prioritats: Transferir no a l’economia, sinó als seus balanços, el finançament que Europa facilita de manera extraordinària, sense renunciar alhora a ampliar la capacita d’esprémer les rendes del treball. Que el capital del segle XXI està ben lluny de l’ideari liberal no estranya a ningú, ni tampoc que no combreguin amb la centralitat de la demanda a l’hora de donar estabilitat al creixement econòmic. Xoca, això sí, la manca d’equilibri que es promou des de la patronal en l’extracció de rendes, mitjançant una ponderació desproporcionada del sector immobiliari i del sector energètic, la seva falta d’interès real per la productivitat com a motor de progrés econòmic i la lamentable manca d’inventiva en la transformació del model productiu. Un plantejament que ens confirma que el lideratge real, via inversions estructurals, recau, com han destacat Mazzucato i altres, en el nostre sector públic.
El problema més immediat és fer front a la pressió sense precedents que s’exerceix sobre el govern de coalició en perfecta sintonia amb la renuència d’altres àmbits, com el judicial, en una lògica que es correspon amb altres temps. En el pitjor dels escenaris, aquesta estratègia de persecució implacable culminaria amb una majoria formada per dreta i extrema dreta en el moment que es tornés a activar el Pacte d’Estabilitat i Creixement, amb les consegüents pressions en el marc de la condicionalitat per a realitzar reformes ‘estructurals’ a canvi de renovar un deute que ha augmentat en prop de 30 punts, fins assolir el 125% del PIB. Una possibilitat que convé anticipar pel previsible impacte en la cohesió, la polarització i la crispació social. Evitar-ho requereix d’una gestió en perspectiva social dels estímuls, per tal que redundi en una minva de la desigualtat mitjançant la redistribució via salaris i prestacions i ajuts. En aquest sentit l’agenda política planteja dos moments que esdevindran claus, les anunciades reformes, laboral i fiscal, que son les principals palanques amb les que comptem per una recuperació sostenible en el plànol econòmic, social i financer.
Esdevé imprescindible recuperar a més la coherència del discurs davant la ciutadania. Això és incompatible amb la cessió de sobirania davant els mercats i reclama d’un consens a nivell europeu que prorrogui les polítiques d’estímul. Aquí poden resultar determinants les eleccions alemanyes que, en funció del resultat i del color de la coalició, poden anticipar un retorn prematur a la lògica del pacte d’estabilitat. El fort creixement econòmic aquest segon trimestre, no pot distreure del deteriorament de la cohesió social i de l’efecte que ha tingut la crisi de la pandèmia sobre els col·lectius més vulnerables. L’augment de la inflació dels darrers mesos amenaça la recuperació dels salaris, especialment dels més baixos, i posa encara més pressió sobre la renda disponible de les persones treballadores. Per això davant l’oportunisme dels grans actors econòmics és necessari ampliar la base política de l’esquerra, promoure el diàleg social, la negociació col·lectiva i reforçar la iniciativa pública en les polítiques de protecció social i de canvi del model productiu. Davant els cants de sirena convé evitar tota mena de vel·leïtats, posant, si cal, cera tova en les orelles d’alguns/es ministres i lligant al pal major a qui no entengui que la sostenibilitat de qualsevol projecte polític de progrés es basa, en primer lloc, en la seva coherència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada