La transició pendent

Que siguin compatibles democràcia i desigualtat és una paradoxa estimulant quan es tracta d’entendre el grau de progrés social que hem assolit. El cas espanyol ofereix un marc òptim per al anàlisi, al ser una societat a la que s’operà un canvi de règim que posà fi a la dictadura i instaurà una democràcia parlamentària. Si aquesta hagués estat un revulsiu contra la desigualtat, la superació del franquisme hauria comportat necessàriament una millora significativa de la distribució de les rendes, en base a una major progressivitat fiscal. Aquesta és la tesi que contrasta la professora d’història econòmica Sara Torregrosa en l’estudi ‘Va portar la democràcia més redistribució? Perspectives des del sistema fiscal espanyol?’ que pren com a referència el període 1960-1990 i tracta de determinar si l anostra experiència pot servir per a distingir una causalitat positiva entre ambdós conceptes. Si així fos, la democràcia hagués pogut comportar una revolució fiscal que hagués facilités una transició no tan sols en termes institucionals, sinó també socioeconòmics.

La pregunta és oportuna per ser Espanya, com Portugal o Grècia, una de les democràcies de tercera onada, que van normalitzar amb un retard evident el seu sistema polític, quan ja havia passat l’època orada del fordisme i s’havia fet palesa la pressió que exercí i segueix exercint la globalització sobre la qualitat de les nostres democràcies. En el nostre cas, el consens per a què la integració fos integral, això és, també en allò relatiu a la redistribució, quedà plasmat en la nostra Constitució. El seu article 31 estableix com model “un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat”, mentre el 128 garanteix que “tota la riquesa del país, en les seves diverses formes i sigui quina sigui la seva titularitat, està subordinada a l’interés general”. Tanmateix, com demostra Sara Torregrosa, malgrat el discurs polític i l’opinió l’èmfasi, la transició no portà una redistribució significativa dels ingressos, ni facilità un repartiment just de les càrregues necessàries per tal de dotar-nos amb un estat del benestar més complert, cohesionador i a l’alçada dels països veïns de la Unió Europea.

La transició facilità una transformació del sistema fiscal que respongué a un consens generalitzat, però tan sols tingué èxit en la seva primera fase perquè, ja als anys noranta, va patir l’embat d’una contrareforma fiscal a la que van jugar un paper prominent la patronal CEOE i el partit popular, posant fi a la convergència fiscal amb els ingressos de l’entorn geopolític, així com als tímids avenços realitzats en l’àmbit de la redistribució. Aquest va ser també el moment en el que es van fixar els instruments per a una competència fiscal a la baixa entre autonomies. Tot i que l’increment de la despesa pressupostària millorà la distribució de la renda mitjançant l’educació, la sanitat o les prestacions socials, no va ser suficient per a contrarestar la creixent desigualtat. Com corroborà la crisi de 2008 i previsiblement confirmarà l’actual, els períodes de contracció econòmica al nostre país serveixen de manera recurrent com argument d’autoritat per a qui pretén una redistribució inversa de la riquesa, diluint alhora els avenços ‘democràtics’ en la redistribució.

El propi estudi situa el caràcter regressiu que té l’evasió a Espanya (defrauda més qui més té), com un element clau quan es tracta d’erosionar la nostra base fiscal que, si es pogués incorporar objectivament al càlcul, reduiria encara més l’efecte redistribuidor que introduí la democràcia. La possible causa d’aquesta manca de correspondència entre democràcia i cohesió social la recull la següent cita (Albertus i Menaldo): “la relació entre democràcia i redistribució tan sols s’assoleix quan una amenaça revolucionària impedeix el control de les elits en la transició democràtica”. No resulta gratuïta, menys encari si complementem la lectura de Torregrosa amb algun llibre de Mariano Sánchez Solar. En el cas de ‘Los ricos de Franco’, aquest ens mostra com la corrupció i desenvolupament van ser parts del procés pel qual es va consolidar el capitalisme espanyol. Al no haver ‘ruptura democràtica’, la ‘reforma pactada’ donà continuïtat a una oligarquia financera que es va enriquir amb Franco y que “concentrà el poder econòmic, usufructuà el polític i es repartí el patrimoni del patriotisme.”

En certa mesura la transició fou així una ‘transacció’, que no alterà ni el sistema fiscal, ni tampoc la distribució de riquesa i patrimoni al nostre país. Fins a quin punt això suposa una rèmora i un llastre per al progrés social sembla obvi, especialment si contemplem la resistència a les polítiques del govern de progrés amb un to cada vegada més bronc i amenaçador per part dels mitjans generalistes i de la dreta extrema. Assumir que la transició fou incomplerta i que tenim pendent una segona transició que ampliï al marc socioeconòmic allò que tan sols s’assolí al institucional és avui un dels consensos més importants que hauríem d’assolir a nivell de país. Per això cal obrir un debat ampli i integrador sobre democràcia i economia pels què estudis com el de Sara Torregrosa, suposen un al·licient i estímul importants.