Oportunisme i fe

Ortodòxia o pragmatisme. La primera ofereix l’aparent solidesa del dogma, això és, un principi que té la qualitat de no poder ser negat i l’exigència de ser immutable. El segon té una orientació pràctica, restringeix la doctrina a la seva utilitat, i comporta la necessitat d’escoltar i de reflexionar. Entre aquests dos pols oposats es construeix el relat que fa Enric Juliana de la nostra història recent al seu llibre ‘Aquí no hem vingut a estudiar’. L’anècdota que dona peu al títol, recull d’una manera lúcida aquest antagonisme. Quan a la presó de Burgos, a l’any 1962, s’obre entre els presos polítics el debat de si lluitar sense renunciar a millorar les pròpies condiciones, o si fer-ho concentrant tots els esforços en l’acció, aquesta és la resposta taxant. Podria haver estat ‘aquí no hem vingut a escoltar’, o, ‘aquí no hem vingut a pensar’, però és mitjançant el rebuig a l’estudi i al desenvolupament del sentit crític, com s’imposa el sentit de la disciplina, tan característic de l’ortodòxia.

L’assaig del periodista català va més enllà del debat que remou el cor dels partits comunistes de la postguerra, resolt en fals amb la fragmentació que introdueix la qüestió de l’eurocomunisme, què, entre d’altres derrotes, comporta la divisió del PSUC. Ocupa també un lloc eminent la qüestió catalana o els grans plans i pactes que pretenien transformar, adaptar i regenerar el model econòmic a l’estat. En relació al tema de la sobirania a Catalunya Juliana descriu com fracassa qualsevol intent d’articular un consens ampli que aglutini sensibilitat nacional i projecte social. No ho aconsegueix Joan Comorera, el primer secretari general del PSUC, al iniciar-se la trajectòria d’aquest partit que seria admès com a membre de ple dret en la Internacional Comunista, ni ho aconsegueix tampoc, quaranta anys després, Antonio Gutiérrez ‘Guti’, malgrat l’èxit que assolí inicialment un projecte polític que va saber conciliar catalanisme cultural, lluita obrera i oposició democràtica.

A l’Espanya de mitjans dels setanta, en el moment en el què “la dictadura no acaba de morir i la democràcia no acaba de néixer”, aquell en el que neixen els monstres de la cita de Gramsci, apareix una tercera categoria que proliferarà amb força a la política espanyola, ‘l’oportunista’. Ho és Felipe González que a Suresnes aprova el lliure dret d’autodeterminació per renegar-ne dos anys després, o ho son els que aprofiten cada nova crisi, per soscavar, en nom de la ‘necessitat’, els drets de la ciutadania. Hi ha qui podria tenir la temptació de confondre aquest oportunisme que intenta treure rèdit personal a una circumstància, amb el pragmatisme, però tenen poc a veure. Tant el roure d’Euskadi, Ramón Ormazábal, que representa la línia ‘ortodoxa’ del PCE, com el torner de Badalona Manuel Moreno Mauricio, que sintetitza l’opció del diàleg, van lluitar en primera línia contra el feixisme. Allò pragmàtic no treu allò valent. Entendre quan acaba la guerra i quan comença la pau, sí. Tot i que això, a l’oportunista, tant se li fa.

L’ortodòxia combina bé amb els maximalismes, ja sigui en l’àmbit nacional, social o econòmic i promou la subordinació dels drets fonamentals als suposadament ‘naturals’ o ‘nacionals’. En allò que ens afecta hi aporta llum la cita que fa Juliana de l’informe que Palmiro Togliatti remet al Komintern el 1938: “Les dificultats de Catalunya deriven per un costat de la incomprensió de la qüestió nacional per part dels socialistes espanyols (...) i per l’altre pel fet que la Generalitat, de manera més o menys oberta, per excés de susceptibilitat nacional o per mala voluntat, sabotegi les mesures adoptades pel govern central per a la solució dels problemes vitals”. Pel ortodox, el consens, ja sigui per avançar en la construcció de la democràcia en tota la seva diversitat (nacional, social, econòmica), o per fer front a les exigències de la política real (institucions, lleis, pressupostos), suposa una traïció. L’alternativa preferent és la de la crispació i la polarització, que promouen la regressió al dogma, del que el pragmàtic abomina.

Juliana situa tres moments econòmics transcendentals en la nostra història recent: el Pla Nacional d’Estabilització Econòmica (1959), els Pactes de la Moncloa (1977) i el de la resposta a la gran recessió de 2008. Aquí es planteja la única discrepància. La resposta per part del PP (2011-2018) suposà un ‘sacrifici’ col·lectiu, però no respongué a un consens de país, per obeir al dictat d’una ‘UE’ imbuïda per un nefast dogmatisme econòmic. El tercer pla d’estabilitat encara està per signar. Haurà d’incorporar la sensibilitat de totes les forces ‘democràtiques’ i l’acord entre qui representa capital i treball en aquest país. El repte és el d’encaixar els canvis estructurals (digitalització, canvi climàtic, demografia), en un model social i econòmic que permeti conciliar progrés i cohesió. Tampoc hi pot faltar la revisió del model institucional i democràtic. La llei electoral o la representació territorial (Senat) son rèmores que exigeixen d’una actualització urgent. Aquesta requereix d’un consens ampli que tan sols s’assolirà si es margina l’oportunisme i es renuncia al relat moral com a succedani estèril de la Política en majúscules.