El requisit del diàleg

Quelcom falla quan, per molt que progressem en l’àmbit de la ciència, més semblem retrocedir en la cultura del diàleg i en allò que és, en essència, la política. L’espectacle que es lliura en aquests moments als EUA, suggereix una involució que ens porta allà on els propis adeptes a Donald Trump ens voldrien veure. Steve Bannon, instigador del nacional populisme europeu i inspirador, entre d’altres, de la descarada ofensiva de l’extrema dreta espanyola, ho diu sense despentinar-se. Si fos per ell tornaríem a l’Anglaterra anterior als Tudor, això és, a l’edat mitjana, per a poder enfilar en dues estaques els caps del responsable del comitè científic del Covid-10 i del director del FBI, i poder-les exposar al jardí de la Casa Blanca. L’assessora especial en ‘fe i oportunitats’ del president, Paula White, tampoc li fa escarafalls a l’antiguitat. La nit electoral entonava una interminable oració col·lectiva en la que apel·lava a déu i als àngels perquè fessin justícia i posessin fi a la conspiració demoníaca que plana sobre Amèrica. La fundadora de la ‘teologia de la prosperitat’ i milionària gràcies a la seva vocació pastoral, arribava al clímax del seu rés repetint insistentment la seva epifania: “Escolto el so de la victòria’. Una i altra vegada.

Sembla evident que quan a un li parla déu directament, no té necessitat de parlar amb els demés i aquesta podria ser la clau del mandat Trump. No perquè el president que ha conduït al sotsobre moral i polític als EUA, estigui en contacte amb déu, ni tampoc pel influx que podés tenir sobre ell la seva electritzada sacerdotessa. Per això l’empresari hauria de tenir la capacitat d’escoltar, i això supera fins i tot la voluntat d’un déu omnipotent. L’egocentrisme i la psicologia pueril de Donald Trump, encarnen com ningú abans la tendència a la infantilització i a la voracitat de l’hegemonia neoliberal d’aquest principi de segle, impedint que posi la orella en altre cosa que no sigui un mirall. I aquests, com és sabut, parlen ben poc. Davant la distorsió i l’espectacle grotesc de les declaracions i fanfarroneries de l’equip presidencial, un no sap bé si riure’s o s’hi posar-se a tremolar. Per aquesta raó, i per tal de trobar refugi davant tanta misèria i soroll, és recomanable buscar algun bàlsam intel·lectual, per exemple en la veu pausada i greu d’un vell filòsof alemany. En el nostre cas ho hem fet, amb excel·lents resultats, recorrent a Hans Georg Gadamer (1900-2002), testimoni privilegiat, de principi a fi, del segle XX.

El fundador de la filosofia hermenèutica defineix aquesta com l’art de saber escoltar. Perquè si el món i la història ens ofereixen a tots nosaltres un mateix text, cadascú l’interpreta de manera diferent. No hi ha comunicació sense la voluntat d’entendre’s, i aquest és potser, el repte central per a la humanitat. L’existència dels demés sembla limitar la nostra pròpia visió del món, perquè, el fet de confrontar-nos amb la diversitat, aparentment qüestiona la nostra autoestima i egocentrisme. El problema és així de naturalesa moral i política, perquè ampliar el nostre horitzó suposa renunciar a allò que voldríem fix e inamovible. Interactuar amb els demés exigeix que ens hi posem al seu lloc, assumint que no existeix una posició única, segura, objectiva. El gran repte és així el d’unir-nos en la diversitat, saltar per sobre de la nostra ombra i educar-nos, que no és sinó adquirir la capacitat de veure les coses des de la perspectiva de l‘altre. El premi a tant d’esforç és la conciliació entre allò individual i col·lectiu mitjançant quelcom que és tan fonamental i tan absolutament remot pel que representa l’actual president dels EUA, com la solidaritat, que no és sinó la capacitat d’escoltar als demés.

L’estridència de l’època Trump és la del monòleg ensordidor, de l’efectisme del missatge, de l’intent permanent de monopolitzar el relat. Hi te a veure la falta de diversitat i la distància entre les persones que han instal·lat les mal anomenades xarxes ‘socials’, que redueixen l’horitzó de possibilitat a l’adhesió o oposició a un determinat col·lectiu. Molt n’han tingut a veure també els mitjans de comunicació generalistes què, malgrat els satèl·lits i la fibra òptica han alimentat la crispació com qui aixecava la veu en la rotllana d’un mercat de l’edat mitjana. Però hi ha motiu per a l’esperança. En el discurs presidencial, al moment en el que Trump començava a desfogar-se davant la seva incipient derrota, les principals televisions nord-americanes li van tallar el discurs i el van deixar parlant sol. Aquest és el moment que ens hauria de quedar en la memòria. L’artista del soliloqui abandonat en la seva bombolla de plàstic. Els mitjans de comunicació que, ja era hora, abandonen a l’home espectacle per a deixar-ho sol. No sabem si humiliat, però sí vençut.