Hipertròfia financera

El sector financer és el que concentra de la manera més evident les contradiccions del model econòmic que patim. La seva ineficàcia y dependència son paleses si considerem que la creació monetària per part del Banc Central Europeu els darrers anys ha estat del 3% del PIB de la UE, això és, tres vegades més que el pressupost del que disposa la Comissió. Aquests diners s’han quedat en bona mesura en els balanços dels bancs, sense irrigar el teixit productiu amb les inversions que amb tanta urgència necessitem per fer front a un cúmul de reptes (climàtic, tecnològic, demogràfic...). Si ens concentrem en l’estat espanyol, les contradiccions son encara més flagrants. Tot i que les entitats bancàries de l’estat son de les més rendibles de la nostra zona monetària, son les menys solvents (tres punts per sota de la mitjana), i les que menys aporten en termes fiscals (menys del 3%). Alguna cosa hi té a veure la concentració bancària que, en el cas de les 5 majors entitats és del 58%, per un 32% per exemple a Alemanya.

Aquesta la va alimentar en l’anterior crisi l’eufemístic ‘rescat bancari’, facilitant a costa del contribuent el manteniment d’un sistema financer inoperatiu si tenim en compte els nivells d’inversió privada i l’incapacitat a l’hora de retornar els diners injectats. Que un banc no torni els prèstecs suposa una paradoxa feridora, o en termes neoliberals un ‘risc moral’ com ho és que es socialitzin les pèrdues (rescat i fiscalitat) i es privatitzin els beneficis (rendibilitat), se li reconegui una ‘excepcionalitat’ a un actor privat per ser ‘massa gran per caure’ o s’acceptin ‘esquemes de protecció activa’ (si guanyes, guanyes tu. Si perds, perdem tots). Amb la fusió anunciada de Caixabank i Bankia es dona un pas mes en aquesta involució. El rescat de Caja Madrid i l’absorció per part de Caixa Bank del Banc de València( (per 1 euro) va costar més de 35.000 milions al contribuent (un 3% del PIB), una quantitat rellevant, especialment si tenim en compte el previsible increment del deute públic que pot acabar triplicant el de l’any 2008.

L’operació orquestrada per la ministra Nadia Calviño, el governador del Banc d’Espanya Pablo Hernández de Cos i el Vicepresident del BCE, Luis de Guindos, comportà però altres dèficits i riscos importants. Si per una part legitima una gestió pèssima del banc públic per part del seu president Goirigolzarra i incrementa encara més la concentració bancària, per l’altra suposa la renúncia a una banca pública que avui sembla més necessària que mai abans. Si països tan poc susceptibles de ser titllats de ‘veneçolans’ com Itàlia, França, Alemanya o el Regne Unit disposen d’una banca pública per garantir que funcioni la corretja de transmissió de les injeccions financeres al teixit productiu (140.000 milions en el cas de l’estat), no sembla que el fet de passar del control d’una entitat (60%) a ser soci minoritari en una altra (12-14%) sigui la millor opció . Renunciar alhora a prop de 10.000 professionals bancaris amb unes capacitats evidents, suposa a més una pèrdua crítica d’uns actius que son claus per reactivar l’economia.

La manca d’ambició de lideratge públic per part de l’ala lliberal del PSOE pot ser comprensible en termes ideològics, però és injustificable en el marc d’un ‘govern de progrés’ que es troba davant d’una oportunitat i un repte únics. Els diners que Europa adreça al teixit productiu precisen d’una capil·laritat que permeti irrigar els balanços i projectes de la petita i mitjana empresa, en el marc d’una invesió pública que faciliti la transició cap a una economia verda, d’alt valor afegit, i justa en termes socials (ocupació, habitatge...). Si per una banda la concentració bancària augmenta el risc sistèmic per fer més grans als que ja eren prou grans per caure, per una altra treu competència a un sector que ja ofereix els crèdits més cars (3 punts per sobre de la mitjana europea) i limita l’accés territorial i social als serveis bancaris per part de la població més vulnerable. Aquesta darrer punt és rellevant si tenim en compte les dificultats actuals per exemple en la gestió de les prestacions contributives i assistencials.

Que la fusió plantejada s’hagi filtrat quan ja està molt avançada i s’hagi fet d’esquenes al soci de govern és un molt mal senyal en relació al model econòmic que preval al partit de Pedro Sánchez. Anticipa una negociació complexa dels pressupostos de l’estat i un biaix important en on es posarà l’accent en la eufemística col·laboració públic privada que amb tant ànsia reclama la patronal. Comporta a més un greuge important pel que fa la legitimitat i l’arrelament social de l’actual govern. Escriu Piketty que “la fugida endavant, cap a la creació monetària i la hipertròfia del sector financer contribueix a fomentar el sentiment de desil·lusió enfront de tota possibilitat d’una economia justa”. La financiarització de l’economia i la desigualtat i injustícia evident que aquesta comporta, no fa sinó esperonar la part més reaccionària de l’espectre polític i promoure, entre els més castigats, la dèria de pensar que no hi ha res a fer, perquè la política no fa sinó obeir als diners.