Risc moral

Fa prop de deu anys, el conseller Boí Ruiz deixa dit què “No hi ha un dret a la salut, perquè aquesta depèn del codi genètic que tingui la persona”. Vull pensar que aquest exabrupte, pronunciat per qui va estar dirigint més de quinze anys la sanitat privada, i qui, quan se li va permetre, va deixar en mínims la sanitat pública, la contestem cada vesprada quan s’encenen, als balcons i carrers, els aplaudiments que traslladen el nostre al•lè als i les professionals de la salut. Som molt més que una suma d’individus (Thatcher), i farem bé en posar en valor la intel•ligència col•lectiva que inspira tota solidaritat, quan sigui hora de posar els fonaments que ens permetin superar el desafiament actual. El moment de confinament ens imposa una reflexió individual que s’ha de resoldre en una altra de caràcter col•lectiu. I aquesta ha d’articular-se en diversos plànols per tal de garantir que la tornada a la normalitat superi el caràcter de crisi permanent instal•lat en l’àmbit polític, social, climàtic, tecnològic i demogràfic.

Un dels plànols en el que és urgent un canvi estructural, és, sens dubte, el de la Unió Europea. El coma induït de l’economia no pot convertir-se en una agonia del projecte comú, perquè aquest condiciona la nostra vida en aspectes que son essencials. En aquest sentit, la reedició de la divisió entre Nord i Sud, posada en evidència al llarg de la cimera telemàtica del passat Consell Europeu, suposa un repte en tota regla. La posició del front de l’austeritat, que es resumeix en un ‘cadascú que carregui el mort’, recupera la hipocresia, repugnant i mesquina (Anton Costa) que s’imposà en la gestió de la crisi financera. Les declaracions del ministre de finances neerlandès Wopke Hoestra, en la línia del seu insofrible antecessor, Jeroen Dissjelbloem, o les del seu homòleg alemany, que va titllar de debats ‘fantasma’ o idees ‘zombi’ qualsevol intent d’obrir el debat sobre la mutualització europea del deute, recuperen l’esperpent del ‘risc moral’ i de la suposada primacia moral del Nord.

La vocació hegemònica d’Alemanya o Països Baixos, reforçada per la imposició dels seus interessos en la crisi anterior, suposa una amenaça per a Europea que no s’ha de consolidar. Recuperava un articulista recentment una coneguda cita de Tierno Galván: “El poder és com un explosiu: o es gestiona amb cura o esclata”, i haurien de fer-la seva, tot i que reculli el criteri d’un Home del Sud, la canceller Merkel, el primer ministre Rute i alguns més. La societat alemanya pateix una de les concentracions de la riquesa més altes de l’OCDE; amb un 1% de la població que acumula el 50% de la riquesa nacional. Rere la defensa de la seva suposada sobirania popular, s’oculten interessos del capital industrial i financer, que no faran sinó encoratjar la fragmentació europea, i, amb ella, la voracitat del populisme més visceral. És inajornable recuperar un discurs social. Perquè es tracta de redistribuir les càrregues que comporta la ‘Crisi’ en majúscules, sense fer diferències entre estats, sinó entre treball i capital.

Si el dieselgate o l’enginyeria financera de països com Holanda posen clarament entredit la seva supremacia moral, és hora de demanar-los que decideixin entre dues alternatives irreconciliables. Un projecte social europeu, o una convivència civilitzada entre nacions, però on no es distribueixin els papers, per a què uns facin de llastra monetari, mantenint baix el tipus de canvi per facilitar les exportacions, i els altres facin de globus i de pilot. Les mesures proposades en el marc del pressupost europeu (insuficients), de flexibilització del Pacte d’Estabilitat i de Creixement, amb l’activació de la clàusula de salvaguarda, els fons habilitats pel Banc Central Europeu, o la transformació del Mecanisme Europeu d’Estabilitat, es queden molt curts. No fan sinó traslladar la lògica darwinista dels Boí Ruiz i del neoliberalisme hegemònic, a un projecte europeu que s’apropa al punt de no retorn, i que pot sortir del coma polític permanent amb la pal•lidesa cerúlia d’un mort.

El projecte comú llangueix des de fa massa temps, confinat en la trampa de la liquiditat. Hi ha diners, però no es gasten perquè manca la direcció i les inversions públiques per a una política de progrés econòmic i social. Superar aquesta crisi de creixement europeu (en tots els sentits), reclama polítiques fiscals amb ingressos harmonitzats, de caràcter transversal, i d’inversions mutualitzades en el marc de bonus europeus, mitjançant un salt qualitatiu en les funcions i capacitats del Banc Europeu d’Inversió. L’escenari és el d’un repte comú no tan sols per la pandèmia, sinó pels desafiaments inajornables en el plànol de la revolució tecnològica, de la lluita contra el canvi climàtic, de la recuperació de la cohesió social, però també del comerç global, tal i com es va posar en evidència abans del COVID-19. Suposen tots ells un ‘xoc assimètric extern’, així la carta de 9 països europeus al President del Consell Europeu, i mereixen una resposta unitària i immediata.

En la cimera telemàtica del 27 de març es donà el següent diàleg entre Pedro Sánchez i la canceller alemanya. Al reclamar el President l’elaboració d’una proposta conjunta de les cinc institucions europees sobre el finançament d’una resposta europea a la crisi del coronavirus, la resposta fou: ‘Nein’ (no). Va insistir Sànchez i preguntà: Àngela, com és possible que no et refiïs d’un informe elaborat per les nostres institucions? I aquesta respongué: ‘Perquè proposarà coses que no puc assumir’. És hora d’assumir i de deixar-se de genètica i de supremacia nacional, i de posar moral i economia al servei de les persones. L’altra opció és la de condemnar definitivament un projecte basat en el compromís i la responsabilitat social, per donar de menjar a les feres. I llavors sí, que s’auditi el deute dels estats en termes de responsabilitat moral, i que cadascú carregui el mort.