Cor trencat

La presidenta de la Comissió Europea té el cor trencat. Així com a mínim ho va deixar dit a la sessió plenària del Parlament Europeu el passat 16 d’abril. I cal respectar les seves paraules i l’esforç per mostrar empatia en un moment com aquest, tot i que semblin obeir abans a la correcció política que a un sentiment sincer. A ningú li podria servir tampoc que Ursula von der Leyen anés amb la vàlvula a mig gas. És ara quan Europa es veu confrontada amb el seu major repte, y la sospita dels que anem a empentes i rodolons amb el nostre europeisme és què, a l’hora de la veritat, el banc de proves mostri què, malgrat l’expectació i la necessitat, el motor continua gripat. Deia la política alemanya que és hora d’anar amb la veritat per davant. Que no val demanar perdó, si no es produeix un canvi d’actitud. I sembla evident què, en allò relatiu a les actituds, han sobrat els exabruptes. Que si, en paraules de la presidenta, ara es tracta de tenir el valor de posar-se dempeus per Europa, segueixen sobrant aquells i aquelles que prefereixen romandre asseguts.

Els instruments llistats en la presentació de les mesures d’acció coordinada per a combatre la pandèmia de coronavirus no semblen suficients per a sanar un cor trencat. La flexibilitat del pacte d’Estabilitat i Creixement, la intenció de destinar-hi cada euro disponible dels Fons Estructurals i d’Inversió, dibuixen, juntament als 500.000 milions d’euros del BCE o els 100.000 de l’instrument SURE, un horitzó de possibilitat. Tanmateix la negativa de la dreta europea, inclosa l’espanyola (‘prietas las filas’ tot i que sigui per disparar-se un tret al peu), a ampliar-ho a la mutualització del deute, constreny aquestal pressupost europeu. En paraules de von der Leyen, els comptes europeus son una nau nodrissa, però, en relació al repte actual, es tracta d’un artefacte al que li pesa, com sempre, la manca d’ambició i un dèficit inexcusable de solidaritat. Si el mercat únic i la política de cohesió son, així la presidenta, dos costats d’una mateixa moneda, sembla què, per enèsima vegada en la curta història de la Unió, a uns els hi tocarà portar la creu, mentre els altres, no donaran la cara.

A mesura que es fan accessibles les dades veiem que els sectors essencials, això és, els d’inexcusable presencialitat, aquells que presten atenció i donen servei a les persones, son alhora, els pitjor remunerats i també, en la major part dels casos, sectors fortament feminitzats. A més, els que millor poden fer front a la crisi, mantenint la seva activitat mitjançant el teletreball, son professionals qualificats que així poden sostenir les seves rendes. Les persones que treballen en activitats de baix valor afegit i veuen suspeses les seves relacions laborals, han de fer front ara a una important minva d’ingressos. Coincideix aquesta amb situacions de poca liquiditat, que vorejaran la insolvència si, com sembla, col•lapsen els mecanismes de protecció social. Recollim ara el fruït de la devaluació competitiva imposada per la governança europea que va tenir el seu principal mecanisme d’ajust en salaris i retallades. Aquesta és la foto fixa del sistema cardiovascular europeu, que, davant el risc de col•lapse financer, optà per reduir el flux i la irrigació de la seva perifèria social i geogràfica.

Les crisis recents han demostrat ser sistemes complexos de redistribució de la riquesa. Al món i a Europa. En clau sectorial, però especialment en la lògica de les classes socials. D’aquesta pandèmia sortirà enfortida Xina, gegants tecnològics com Amazon o Google, i el sector bancari. L’esforç polític, ingent pel que fa els recursos financers, ha despertat l’apetit de les entitats que gestionaran la liquiditat, però també el de les consultores, que no han trigat gaire en prestar-se a dissenyar els plans de recuperació. La pitjor part se la portaran les persones treballadores, especialment aquelles condemnades a l’estacionalitat, la parcialitat i la intermitència laboral. I en això té raó la presidenta de la Comissió Europea. No hi haurà gaire diferència entre l’infermera polaca, el cambrer italià o el soldador francès. Ara porten la creu de l’emergència sanitària i del confinament, i després carregaran la de l’atur massiu i de la pressió que s’exercirà, de nou, sobre els salaris i sobre el nostre sistema del benestar.

Tots ens en recordem de Nikolas Sarkozy i de la seva proposta de refundar el capitalisme, fa ara dotze anys. Aquell esperpent va durar ben poc, el que solen resistir les bones intencions quan es veuen sotmeses a la inèrcia del ‘capitalisme’, i, especialment, de la seva nau nodrissa, l’economia financera. Aquesta té els pulmons plens i l’apetit insaciable d’un estómac eixamplat. Si no es produeix un reinici del sistema, de les seves regles, pressupostos i valors, hi haurà ben poc a fer. La prioritat hauria de ser, per això, un pla fiscal extraordinari per a repartir, des de l’equitat i la justícia, l’impacte de la crisi. És necessària la redistribució, i fer-ho des de dalt a baix. Difícilment el directori europeu s’hi obrirà, però en això coincidim aquí, en Polònia, Grècia o Portugal. Per avançar és indispensable que caminem en una mateixa direcció. Avui, sembla improbable. Però quan aplaudim amb força, i mostrem sense complexos la nostra solidaritat, s’obre una escletxa d’esperança.