L'ombra de Narcís

Molt s’han rebregat el cap els i les analistes per explicar la crònica del fracàs anunciat en aquesta tretzena legislatura. Més enllà d’aquells i aquelles que apel•len al fatalisme, per adduir què, al marge de la qualitat del número, pesa el proverbial cainisme en l’esquerra, els politòlegs i periodistes han plantejat algunes interessants alternatives. En primer lloc la que esgrimeix el propi President, i que tindria el seu fonament en una prevenció higiènica en relació a la qualitat del govern, que hauria fet impossible una coalició amb un partit amb tan poca experiència com Podem. Si es té en compte que Pedro Sánchez entrà dues vegades de retruc al congrés (2009 i 2013), i que el seu lideratge ve marcat per la crispació i la reiteració en el fracàs dels projectes que encapçalà (en el partit, l’oposició i el propi govern), aquesta tesi és difícil de sostenir, més encara quan l’alternativa d’esquerres ha demostrat la seva capacitat en la gestió de destacats governs municipals.

En segon lloc hi ha qui argumenta que l’estratègia del PSOE de Sánchez passa per ampliar la base en el centre i què, en tot moment, va tenir clar que la seva opció era la de construir el seu projecte sobre Ciutadans, tot i el rebuig gairebé visceral mostrat per Albert Rivera. Però costa donar per bona aquesta opció, especialment si tenim en compte el talant constructiu en la segona etapa de la dotzena legislatura, on la col•laboració era, com a mínim, prometedora. En tercer lloc, i solapant-se amb l’anterior, estaria l’alternativa d’aquells i aquelles que posen el pes en la influència dels poders fàctics (Ibex, patronal...), i què, malgrat tot, hauria torçat la voluntat del president, una opció què, tot i ser versemblant, sembla poc probable, com a mínim si es planteja com a raó exclusiva. Finalment, hi ha qui posa en valor el canvi evident en la conjuntura econòmica, amb un Pedro Sánchez què, com economista, estaria a l’aguait, buscant una base política més estable.

Com en qualsevol anàlisi, tots els arguments son vàlids, i es convindrà què cadascun pesa en la seva justa mesura en el resultat final. Tanmateix, hi ha un element que es deixa de banda i què, amb l’actual devaluació de la capacitat orgànica dels partits, hauria d’incoporar-se a la anàlisi, això és, les capacitats i condicions del propi lideratge. Aquí, al marge de l’influx del cercle d’assessors i del tacticisme demoscòpic, sembla oportú elucubrar sobre la pròpia personalitat del president, buscant un focus que aporti contrast i nitidesa a la situació a la que ens enfrontem. En aquest sentit es podria adduir, com a hipòtesi, que Pedro Sánchez trasllada en alguns trets, un caràcter marcadament narcisista. La seva naturalesa fortament competitiva, la incapacitat d’assumir els propis errors, i la vocació per traslladar la responsabilitat, sempre de nou, als demés, aniria en aquest sentit. També la incapacitat de posar en valor els altres i de denunciar, de manera gairebé irrisòria, que no estiguin a l’alçada.

Les personalitats narcisistes escolten poc als demés, per donar-los poca rellevància, i per posar per davant sempre el seu propi triomf i notorietat. Quan competeixen ho fan des de la por i l’enveja, que és el sentiment que creuen despertar en els demés. Així no es mostren capaços de construir sobre la confiança, i intenten mantenir el control costi el que costi, des d’una evident manca d’empatia. És habitual que pretenguin apropiar-se dels encerts dels altres i que prefereixin envoltar-se de persones que reforcin la seva autoestima, perquè, tot i la seva arrogància endèmica, son conscients de fins a quin punt son vulnerables. Evidentment, aquestes pinzellades son qüestionables, i també ho és que la psicologia ocupi algun lloc en la anàlisi política, però la transcendència que té la capacitat de lideratge en el context democràtic actual, fa que, sense cap vehemència, convingui reflexionar sobre les qualitats personals que ha posat en escena la recent dramatúrgia parlamentària.

Quan, de manera cada vegada més generalitzada, es plantegen críticament els límits del capitalisme, sembla evident que l’opció del PSOE hauria de passar, en allò ideològic i programàtic, per recolzar-se en una base socialdemòcrata, des de la que corregir els abusos comesos pel poder financer, amb tal d’ampliar la base social i situar, des del compromís i la voluntat de canvi, una major ambició transformadora en les polítiques fiscals i laborals. Aquest fou el missatge de les i els militants socialistes al president que sortí amb 123 diputats de les darreres eleccions. Davant el panorama actual, no hi pot haver pitjor escenari que aquell d’una campanya sanguínia i visceral, a la que la divisió en l’esquerra comprometi les conquestes realitzades en aquesta recent etapa democràtica. Davant aquest risc sobren els orgulls i amors popis ferits i manca maduresa a l’hora de situar la pròpia responsabilitat. És hora de recordar que la democràcia representativa ha de prescindir dels lideratges excloents, i precisa de projectes col•lectius que sàpiguen saltar sobre la seva pròpia ombra, tot i que sigui al preu de remoure les aigües i de furtar-li a alguns el reflex que persegueixen, al preu que sigui, en el cabdal de la vida pública.