Golem brothers

El 15 de setembre del 2008, l’ex-president de la Reserva Federal Alan Greenspan, llegà a l’història una cita de calat: “En un canvi financer sempre hi ha guanyadors i perdedors. No hauríem d’intentar protegir totes les institucions”. Aquesta frase, que pretenia legitimar que el banc d’inversió Lehman Bothers no fos rescatat, al pas del temps acabaria per assolir el seu veritable significat. Els 700.000 milions de dòlars que el president George Bush demanà al congrés 5 dies més tard, en el marc d’un pla d’emergència que pretenia evitar la bancarrota del conjunt del sistema financer, salvarien aquest de l’abisme, però al preu d’un ajut que li exigí al contribuent nord-americà un esforç idèntic al de l’enorme dispendi de la guerra de l’Iraq. El secretari del Tresor, Henry Paulson, emfatitzà l’excepcionalitat del moment amb una altra cita de dimensions apocalíptiques que recull bé la histèria del moment: “Si no s’aprova (el pla), que Deu ens agafi confessats!

10 anys després sabem ja a quines institucions es referia Greenspan, evidentment les públiques, i qui marca la pauta en els negocis de deu en el món de les finances. El setembre negre fou el detonant del que s’ha establert com crisi financera, però la dimensió veritable del qual és la d’una crisi moral de conseqüències desastroses. La seva herència política, econòmica i social és, en primer lloc, la desconfiança. El lema de la impunitat, la d’aquells colossos financers que, més enllà del seu caràcter corrupte i parasitari de l’economia real, son ‘massa grans per caure’, ha soscavat la legitimitat del sistema, sembrant una desconfiança que alimenta, dia a dia, un populisme sense límits. Però el preu pagat pels que sí som prou petits per caure, és, a més, el de la desigualtat, senyal distintiu del triomf neoliberal, i el de la precarietat: dels estats, amb un deute que ja és, en molts casos, inassumible, i el del treball, abocat a una intensa devaluació.

La crisi, amb els seus tres actes, el de facilitar i induir les condicions per la hecatombe del 2008 (derogació de la Llei Glass-Steagall...), el del propi esclat de la bombolla financera, i el últim, la imposició de condicions draconianes fins subvertir el sistema de benestar, escriu, més enllà d’escarafalls i retòriques buides, l’història d’una revolució en tota regla que ha entronitzat avui al sistema financer com a únic gestor mundial. El discurs hegemònic, que inclou vel•leïtats com la capacitat autoregulatòria del mercat, la seva força creadora o el creixement, com marejada que aixeca tots els vaixells per igual, ja siguin transatlàntics o piragües, ha arrelat amb la lògica d’un axioma diví. Que avui la classe treballadora es vegi arrossegada pels fangs del discurs xenòfob, que qüestiona la migració de refugiats/des i víctimes de guerres i sequeres, sense denunciar els abusos que comporta la lliure circulació de capitals, ens afebleix a tots/es, mentre blinda en el seu poder al sistema financer global.

Arribats en aquest punt, el dubte que es planteja és si rere la crisi o la revolució del capital financer hi va haver intenció i estratègia, això és, si va ser o no programat, o si van ser tan sols les circumstàncies, les que van aixecar aquests gegants de peus de fang, que, en la seva caiguda, van acabar sepultant les finances públiques i, amb elles, el benestar i la cohesió social. La imatge que ens ve al cap quan pensem en Lehman Brothers i en alguns altres monstres financers, és la del golem, aquella criatura sorgida de l’imaginari hebraic europeu fet de matèria inanimada, i tan fort i arrogant, com mancat de tota intel•ligència. Aquest engendro monstruós precisava, per poder funcionar, que li fos introduït, per la boca o per qualsevol altre forat, un paper amb ordres que acatava amb fèrria lleialtat. Conta una de les llegendes, què quan li van sol•licitar que fos a treure aigua del riu, el Golem seguí les instruccions a ulls clucs, traient aigua fins acabar per inundar tota la ciutat.

Quan observem una fotografia de l’ex-president de Lehman Brothers, Richard Fuld, conegut com el goril•la, que després d’una breu excursió per la inòpia, avui torna a campar al seu aire per Wall Street, pren força la sospita que els bancs que van ocasionar la crisi, i també aquells que la tornaran a provocar, son criatures germanes d’aquest Golem que no guarda en el seu tors de fang, ni cor ni cervell. No van ser, ni mai seran, més que marionetes, pioners o sicaris que van aportar un ajut impagable en la lluita per imposar un nou ordre mundial. El resultat, això és, l’impunitat, la desigualtat, la precarietat i una societat permanentment dividida i crispada, és l’aigua tèrbola on pesca el sistema financer. Quan el cicle s’esgoti i tot torni de nou a tremolar, pels parquets i pels bancs centrals traurà el cap la llarga ombra d’un nou golem. La crisi s’ha establert, al cap i a la fi, com un immens i colossal exercici de redistribució de la riquesa i del poder democràtic, que tornarà a presentar-se, amb la puntualitat d’una nova collita.