Pur Hayek

El 1945, el inefable Friedrich von Hayek publicava l’assaig ‘Individualisme: verdader i fals’. En ell establia les senyes d’identitat del individualisme ‘verdader’, segons ell, aquell que preserva la llibertat del individu davant el poder coercitiu de l’estat. Aquest individualisme no necessita lleis u ordres, sinó normes que estableixin l’esfera de responsabilitat individual, això és, aquell que hauria de ser el nucli de regulació social davant l’autoritarisme de l’estat i de la justícia distributiva. Així la família, l’associació i l’esforç comú d’una petita comunitat donarien, en el marc de la col•laboració voluntària, resultats millors que no els de l’estat coercitiu.

Afirmava Hayek que el individualisme defensa la democràcia, però oposant-se a la més fatídica i perillosa de les tergiversacions que es fan d’aquesta, la creença que “s’hagin d’acceptar com verdaderes i vinculants per al futur les opinions de la majoria”. Al remarcar que és la visió de la minoria la que hauria de romandre “si produeix resultats que satisfacin millor la demanda del públic”, Hayek delatava el caràcter autoritari que el faria tan atractiu als ulls de grans ‘individualistes’ econòmics com Milton Friedman, i a tan cruels i aplicats aprenents de bruixot com Ronald Reagan o el sanguinari Pinochet.

El individualisme de l’economista austríac establia que no hi ha raó per a que tots els individus hagin de començar al mateix nivell i no puguin gaudir dels avantatges heretats. I és què el ‘verdader individualisme’ reconeix a la família com una unitat que és tan legítima com el ‘propi individu’, i justifica per tant, la lògica de tots aquells sàtrapes que imposen a sang i foc els seus clans i faccions. Aquesta és, en termes generals, la coartada ideològica que inspirà les dictadures llatinoamericanes dels anys 70 i 80, i que torna a l’actualitat de la mà del cop d’estat parlamentari que ha destituït a Dilma Rousseff al Brasil.

Els arguments als que van apel•lar la major part dels diputats brasilers a l’hora d’aprovar el procés de destitució es poden resumir en aquests tres: deu, propietat i família. Com a mínim no se’ls podrà negar la coherència. Segons un estudi de la Universitat de Brasília, el 49% dels diputats federals tenen familiars directes en la política, i més del 53% tenen processos pendents. Que la imminència de la celebració de les olimpíades, amb suculents contractes, i l’emergència d’una forta campanya judicial contra la corrupció hagin posat nervioses a les élites sembla prou evident, però queda per veure si se’n sortiran amb la seva.

Mentre el Secretari General de l’Organització d’Estats Americans (OEA). Luís Almagro, decidia consultar a la Cort Interamericana sobre la legalitat del procés, Ernest Samper Pizano, Secretari General d’UNASUR, era també molt clar. Recordava que els articles 85 i 86 de la Constitució de Brasil preveuen que s’iniciï el procés de destitució tan sols si existeixen causes de caràcter penal que comprometin la conducta del President o infraccions de caràcter administratiu. Per a Samper no és el cas, però el procés sí viola el principi de separació de poders per criminalitzar el Congrés actes administratius del govern.

Les ja famoses ‘pedalades fiscals’, això és, el maquillatge dels comptes públics per a eixugar el dèficit pressupostari sembla que no haurien de ser raó suficient, quan en aquest sentit, tot el món va a ‘pedals’. Tampoc l’augment del deute públic al 70% o de l’atur al 10,9% es poden interpretar sinó com elements conjunturals que, potser puguin excitar l’apetit de les agències de qualificació, però difícilment poden entelar els èxits del Partit del Treball al llarg dels darrers 13 anys. Tal i com establia recentment el Congrés de la Confederació Sindical dels Treballadors/es de les Amèriques, les raons son unes altres.

La CSA recordava en una de les seves mocions com el PT ha facilitat l’ascens social de 40 milions de brasilers, creant més de 20 milions d’ocupacions formals. La destitució de Rousseff respon així a unes élites brasileres “que no aconsegueixen arribar al poder mitjançant el vot popular (i) busquen il•legalment i de manera no democràtica derrocar a un govern escollit a les urnes”. El programa que vol imposar el govern il•legítim de Michel Temer no pretendria així sinó la criminalització i repressió de la protesta social i l’adopció d’un programa de regressió neoliberal am mossegades, flexibilització i retallades. Pur i verdader individualisme. Pur Hayek!