Deconstruïnt Europa

El referèndum del proper 23 de juny al Regne Unit comporta una interessant paradoxa. Per un costat la consulta posa de relleu la tradició democràtica britànica, que suposa un valuós actiu pel projecte europeu. Ja el plebiscit escocès mostrà l’arrelament i vitalitat d’una cultura política que es basa en el parlamentarisme i que, en els moments més negres de la història europea, sempre es mantingué com un referent. Però la consulta suposa, a l’hora, l’escenificació definitiva d’un distanciament històric amb el projecte europeu, al que mai s’ha afavorit per la seva dimensió social o política, sinó purament comercial.

I és que a banda de la seva inqüestionable tradició democràtica, hi ha un altre element central en la perspectiva política i econòmica del Regne Unit. És el que Friedrich von Hayek batejà com a ‘individualisme verdader’ i que recull les essències de ‘l’autèntic liberalisme’, aquell que afirma les seves essències front l’equívoc i burocràtic ‘racionalisme continental’. Aquesta tradició que arrela en Adam Smith, Ferguson o Edmunt Burke sens dubte és a l'origen del sobredimensionament financer de l'economia anglesa (el país més corrupte del món segons Savian). Al mateix temps ha induït a alguns actors a identificar el projecte europeu, de manera gairebé permanent, amb una burocràcia ineficient i costosa, que imposa a més una immoderada despesa social.

En la percepció que tenen els britànics de la Unió Europea pesa sens dubte, no tan sols la visió promoguda per l’establishment britànic, sinó la seva pròpia experiència, des de l’adhesió, el 1 de gener de 1973. El moment històric en que el Regne Unit es sumà a la Comunitat Europea era ja el del declivi econòmic davant un transfons d’una forta crisi global. En aquest marc les obligacions ja fos en l’àmbit agrari o de pesca, no van poder sinó ser percebudes com un dolorós sacrifici de la pròpia sobirania. Amb la victòria de Margaret Thatcher, el 1979, s’hi hauria de sumar la pèrdua de drets socials, laborals i sindicals, amb un fort augment de l’atur.

Se li ha de reconèixer a la dama de ferro una capacitat innata per a introduir en Europa una lògica que seria replicada per molts altres caps d'estat. A partir dels anys 80 les millores socials i polítiques serien presentades a tota Europa com a assoliments de les polítiques nacionals, mentre que les pèrdues serien assenyalades com a conseqüències de les polítiques europees. La direcció ‘euròfoba’ de Thatcher en el marc del desmantellament social del Regne Unit, no faria sinó alienar a la ciutadania britànica davant el model social europeu, i centrar la seva atenció en el cost ‘econòmic’ que els hi suposava el fet de ser contribuents nets d’un projecte ‘invasiu’ en termes ‘polítics’.

No hem d’oblidar que Londres fou durant segles la capital d’un imperi, i que per tant te poca vocació per integrar-se en un projecte ‘federal’ que descentralitza les seves competències. La cultura del consens europeu és a més aliena a una cultura parlamentària de desbordant vitalitat i que no pot entendre els pesats processos d’acord, ja sigui en el marc de la governança, a nivell de la migració o financer, sinó com una imposició executada de manera sempre massa opaca. En aquest sentit el descrèdit que ha suposat la política de la governança econòmica europea per a la major part dels treballadors/es europeus, no li és tampoc aliena a la ciutadania del Regne Unit.

La consulta del ‘brexit’ s’escenifica en el marc d’un auge de polítiques nacionals a Europa (Àustria, Polònia...) que pot tenir importants conseqüències. L’escenari d’una sortida del Regne Unit tindria sens dubte un impacte directe en les properes eleccions a França i Alemanya, i podria introduir un escenari totalment imprevist per la UE, amb una crisi política sense precedents. La victòria de la permanència, no podria considerar-se tampoc com un pas endavant, per consolidar la lògica de la ‘excepcionalitat’ introduïda per Cameron en les negociacions de febrer, amb més poder de veto i una discriminació sense precedents dels treballadors mòbils europeus.

Sens dubte l’establishment britànic estaria encantat amb una sortida ordenada de la Unió Europea que coincidís amb la signatura d’un tractat comercial com el TTIP que els garantís la continuïtat en l’accés al mercat europeu. Posaria fia a allò que l’ex batlle de Londres, Boris Johnson, anomenà recentment ‘el procés lent i invisible de colonització legal de la UE’ en la lògica discursiva del reaccionari UKIP i d’altres actors polítics. El fet d’aconseguir que aquest procés ‘legal’ en la UE sigui percebut com un procés ‘democràtic’, és certament el gran deute pendent que te la Comissió i el Consell Europeu no tan sols amb els ciutadans britànics, sinó amb tota la ciutadania europea.

Model social i govern democràtic son els dos dèficits actuals més evidents de la Unió Europea, que condemnen el projecte comú a un ocàs anticipat. Més ens valdria que la Comissió, el Consell i el Parlament Europeu aprofitessin aquest moment d’especial transcendència per a fer un balanç dels darrers cinc anys, i per a fixar amb una mica més d’ambició social, quines han de ser les senyes d’identitat d’un projecte comú que no tan sols atregui i convenci als britànics, sinó a tots els i les treballadors i ciutadans europeus.