Eterna precarietat

Molt s’ha escrit al voltant de la galeria de despropòsits que es van succeir en la constitució del congrés el passat dimecres. La desconfiança, el recel o el menyspreu, posats en escena per part de la fauna i flora perenne (aquells ‘habitants’ que es confonen ja amb el ranci mobiliari de la cambra), davant la nova fornada de representants populars, és el millor testimoni de fins a quin punt estava el Parlament tancat en sí mateix i desconnectat de la realitat. L’aire fresc que irromp ara en les Corts Generals, esquerda, i ja era hora! Les parets d’una bombolla democràtica que pesa com una llosa sobre el futur d’aquest país.

Una de les qüestions més sagnants i farisaiques que ha caracteritzat la política d’aquests últims anys, ha estat la instrumentalització de la solidaritat. Al mateix temps que es convertia la solidaritat territorial en l’apèndix de qualsevol correcció política, la solidaritat de classe i generacional, era arruïnada de manera deliberada. Si les diferències socials s’han ampliat en el marc de la crisi de manera escandalosa, la política del PP s’ha acarnissat especialment amb l’atur juvenil, l’assetjament a la qualitat educativa, la institucionalització de la precarietat i de l’emancipació tardana i amb la condemna de la joventut a una diàspora vergonyant.

El model social mediterrani, amb una forta hipoteca familiar pel que fa les funcions i càrregues socials, no és especialment diligent a l’hora de passar el testimoni generacional. Però més enllà dels seus dèficits estructurals, la gran recessió ha abocat l’ocupació juvenil, clau per a encetar qualsevol projecte vital des de l’autonomia personal, a l’extinció gradual i a una precarietat que avui constitueix una de les més grans aberracions demogràfiques en l’àmbit d’Europa. L’estratègia integral del PP per a promoure la dependència i marginació dels joves, comença per l’educació, passa per la formació, i arriba al seu accés al mercat laboral.

Al marge de la inversió en educació, molt inferior a l’europea i que comporta una de les més altes taxes de fracàs escolar de la UE, el govern reduí a l’anterior mandat les beques i els ajuts a l’estudi. Amb l’empobriment familiar i l’augment significatiu de les taxes universitàries, el que es qüestionava així era la universalitat en l’accés a l’educació superior. Al mateix temps, les iniciatives legislatives del PP van convertir la transició de la formació a l’ocupació en un catalitzador del status precari, promogut mitjançant beques i pràctiques, però també en el marc d’una formació dual, que fins ara no ha fet sinó transferir rendes a la patronal.

L’estalvi en la política pública d’ocupació, amb tal d’empobrir-la fins el punt de legitimar la seva privatització, la manca de monitorització, control i sancions al frau laboral, i la devaluació salarial, han empentat als joves més qualificats a la diàspora i als que s’han quedat, a la inòpia o a la precarietat. El risc de pobresa ha crescut en paral•lel a l’augment incessant de la temporalitat i de la parcialitat. El 68,2% del treball parcial és avui involuntari i la xacra de la sobrequalificació afecta ja al 54% dels/les joves amb feina. A ningú li pot sorprendre què, amb aquest panorama, entre 2009 i 2013, hi hagués 218.000 que prengueren la decisió de marxar.

La joventut s’ha convertit en una excusa per a institucionalitzar un model de relacions laborals que s’articula al voltant de la precarietat i que alimenta el transvasament de rendes del treball al capital. El resultat és, entre d’altres, una taxa d’emancipació juvenil (23,9) que està 10 punts per sota de la mitjana europea (33,7) i que, com il•lustren Stefano de Marco i Daniel Sorando en l’excel•lent informe ‘Joventut necessària’, hipoteca la viabilitat demogràfica, econòmica i social d’aquest país. Ignoren o ometen aquells i aquelles que tant s’escandalitzaven aquesta setmana davant la renovació del Parlament, ho cara que pot sortir la injustícia social.

La inconsciència, la irresponsabilitat i la inèrcia com a única perspectiva son avui l’amenaça més important que penja sobre la viabilitat del nostre model social. Aquesta setmana s’incorporaven al Congrés un bon nombre de diputats i diputades, més o menys joves, que poden aportar una perspectiva diferent. És aquest nou enfocament, la coherència amb els propis valors i la visió d’una reforma estructural i política per assolir més justícia i cohesió social i generacional, el que pot frenar per fi la regressió integral que, amb tant d’afany i cobdícia, ha promogut el Partit Popular.