Fontaneria política

En èpoques de crisi als líders se’ls aguditza l’enginy; per a exprimir l’estadística i per dominar l’art de la farsa. Que en Rajoy digués “No negarem a ningú el dret d’asil” quan l’any passat l’estat espanyol denegà 1.590 resolucions sobre protecció internacional de 3.600 presentades, és prou vil. Que tot i ser l’estat dels països que més reben en el repartiment d’ajudes europees, sigui dels que menys peticions processa,resulta esclaridor. Davant les 600.000 sol•licituds presentades en Europa l’any 2014, Espanya acceptà quelcom per sota de les 6.000. Així, encara que es deixi de banda fins i tot la vergonyosa qüestió del temps requerit per l’administració a l’hora de processar les peticions, i que suposa 3 i 4 vegades el temps requerit en altres indrets, sembla evident que la gestió dels refugiats/des a l’estat, o bé es fruit d’una incompetència pertinaç o fa palesa una ineptitud estratègica evident.

El repartiment de quotes a nivell europeu ja sembla prou penós. Que un estat com l’espanyol, fronterer i perifèric i al que se li ha de suposar una certa sensibilitat en la qüestió migratòria, pretengui escaquejar-se a l’hora d’implicar-se i fer-se càrrec de la situació, resulta denigrant. Especialment per a una ciutadania que ha sabut donar-li al Partit Popular una lliçó de compromís i solidaritat oferint les seves pròpies llars i recursos amb tal de pal•liar com sigui el patiment d’aquells i aquelles violentats per una insuportable incertesa i precarietat. Al marge de les misèries de ‘l’alta’ política europea i dels tecnicismes administratius, les necessitats dels i les refugiats/des, hauria de ser avui un argument de ‘força major’ molt més rellevant que aquells que imposen els mercats i institucions internacionals quan dicten les seves espúries prioritats.

Intervenir avui en la crisi migratòria significa alliberar més recursos i coordinar-los millor. Això passa no per aixecar tanques més altes o per afilar més les fulles, sinó per fer arribar els diners allà on de debò es necessiten. Les declaracions del ministre d’interior, comparant la migració amb una gotera (fent-se ec d’en Sarkozy) delaten una visió ‘mecànica’ del fet migratori del tot inapropiada. Davant la limitada visió de polítics ‘fontaners’ que ofereixen solucions que mai passen d’apedaçar, cal que els fons flueixin a aquelles ciutats i pobles on la gent realment desitja exercir la solidaritat. S’ha de donar resposta a la iniciativa ciutadana i s’han de canalitzar els recursos amb tal de desplegar completament aquest potencial. És urgent preparar mediadors, orientadors i assessors/es que facilitin l’acolliment i acompanyin el procés dotant-lo de la necessària proximitat i qualitat humana.

Però no tan sols cal més coordinació per a gestionar recursos, sinó per a intervenir a nivell legal i polític i per a canviar el rumb. Encara que sigui tard per a tantes persones que s’han deixat la vida, Europa ha de madurar políticament amb aquesta crisi. El drama i la intolerable desgràcia que turmenta a tantes persones innocents ha d’ajuda a trobar la força per donar un pas endavant i convertir la lletra dels comunicats i resolucions en un propòsit real i tangible. És necessari desactivar la regulació Dublín II que trasllada la responsabilitat als països perifèrics, quan son precisament aquests els que per la consolidació fiscal disposen de menys recursos, i assumir l’acolliment i assistència als i les refugiats/des en el marc d’una política comuna. Calen corredors humanitaris que permetin evitar màfies i riscos que no es poden assumir amb tal que cadascú/na pugui accedir a la seguritat que li correspon com a ésser humà.

La nul•la intervenció de la Unió Europea en el seu veïnatge immediat o, millor dit, la intervenció descoordinada i sovint de caràcter bel•licista que ha liderat o permès, ja sigui en Ucrània o a la Mediterrània, ha empitjorat la situació en al perifèria. El fracàs de la política de veïnatge reclama compromís, no tan sols en l’acolliment, sinó amb tal de garantir que ningú es vegi obligat a fugir del seu país d’origen. En aquest sentit Síria i el Líban suposen una ferida profunda en la dignitat del projecte Europeu i mostren la immaduresa de la seva política exterior. L’estat d’excepció que s’hauria de declarar en aquests moments hauria de facilitar l’acolliment dels/les refugiats/des, però també la intervenció humanitària en conflictes dels que no tots poden fugir per a buscar refugi. També la política comercial europea, masses vegades contaminada per interessos corporatius que no busquen estendre la riquesa i la cohesió, sinó que tutelen i promouen la cobdícia de les transnacionals, hauria de ser revisada amb caràcter immediat.