Esperant a Minsky

L’economia casino te poques regles, però algunes de ben clares. Una d’elles diu que un jugador pot endeutar-se fins on vulgui, però que mai pot aixecar-se de la taula. Ho estem veient amb Grècia. Els camells financers s’han rebel•lat quan han vist que perillava l’addicció d’una de les seves criatures perquè s’hi començava a qüestionar la seva ludopatia. No importa que pugui pagar o no el seu deute. Això és secundari. El que realment importa és que obeeixi. De diners en sobren al món. De fet n'hi ha tants que fins i tot han deixat de servir per a res. Ho recorden Frank Bsirske i Klaus Busch en un article recent. El mercat de derivats arriba en aquests moments als 650 bilions de dòlars, nou vegades el PIB global, i el 70% de les transaccions són entre entitats bancàries. Alguns experts s’ensumen que l’economia inviable no és la grega, sinó l’economia mundial. No seria així Grècia la que estaria a la vora de la ruïna, sinó que seria el propi casino el que estaria a un pas de la bancarrota.

Quatre son les qüestions que produeixen forts desequilibris i que poden provocar un nou col•lapse global. Ja es van fer paleses el 2007, però no es va fer res per a eliminar-les. En primer lloc està la redistribució de la riquesa, molt desigual i que ha anat augmentant des de la crisi de les subrime. Un percentatge reduït de persones acumula més del 90% de la riquesa mundial i li exigeix forts rendiments, el que tensa el sistema financer global. La liquiditat es canalitza mitjançant una banca cada vegada més grossa i ‘incapaç de caure’ i dedicada de manera gairebé exclusiva a la ‘inversió’. El tercer factor d’inestabilitat son els esperits animals, això és, una conducta desbocada per la cobdícia i una falsa sensació de seguretat, que empenta a un nombre creixent d’inversors a voler realitzar beneficis ràpids, sense considerar cap risc. I finalment està el combustible que tot ho alimenta, una política monetària per part dels bancs centrals extremadament laxa, que anima l’endeutament i l’especulació.

Amb aquesta perspectiva seria un miracle si no hi hagués un ‘crash’ ben aviat. Els indicadors que utilitzen els actors financers internacionals estan al límit. Per posar un exemple, el índex Buffet, que relaciona el coeficient de capitalització del mercat bursàtil amb el PIB dels EEUU, i que encertà en altres ocasions, està roent. La frenada que va donar la Reserva Federal a la seva intenció d’elevar els tipus d’interès, mostra fins a quin punt hi ha consciència del risc sistèmic que emmordassa el sistema a nivell mundial. El problema no és el deute grec, que no arriba al 2% del PIB europeu, sinó que el seu impagament fes de guspira al polvorí. La crisi pot produir-se tant perquè Tsipras deixi plantat al crupier, com pel conflicte entre Rússia i Ucraïna, entre Iran i Arabia Saudí, o perquè acabi per esclatar la bombolla immobiliària xinesa. Als factors de risc s’ha d’afegir la impunitat del sistema financer després de la crisi de les subprime, que pot incitar a alguns/s a creure que una nova ‘crisi controlada’ podria ser un ‘negoci exponencial’.

El keynesià radical Hyman Minsky plantejà, disgustant profundament als teòrics dels mercats eficients, que l’estabilitat porta en si mateixa la llavor de la inestabilitat. Les tendències prolongades per exemple en el tipus d’interès, poden acabar per despertar la falsa creença que certes dates s’han convertit en estructurals. Així un període llarg d’interessos baixos pot estimular l’endeutament i l’eufòria especulativa, fins que els beneficis ja no pugin cobrir el pagament del deute acumulat. És el moment conegut com a ‘moment Minsky’ en el que la falta de liquiditat fa que els deutors es vegin obligats a vendre les seves inversions més sòlides. Grècia ha creuat aquest llindar i les seves finances públiques no poden garantir el pagament del deute, ni tampoc, el que esdevé més determinant en termes de responsabilitat política, els seus compromisos com estat del benestar.

També a nosaltres ens arribarà, a diferència del Godot de Samuel Becket, el nostre ‘Minsky’ global. Entre d’altres coses perquè hem acceptat que algú, no se sap ben be qui ni tampoc amb quina autoritat, establís que aquest casino mundial s’aixeca en zona franca. Per a animar l’espera més ens valdria mirar més enllà de la falsa moralina i de la ideologia cosmètica dels Schäuble i Dijsselblom, i entendre que de nou se’ls ha anat la cosa de les mans. Potser perquè fa 7 anys no vam ser capaços de situar les responsabilitats i reordenar d’una vegada per totes les regles del joc. Per això ara toca ser intransigents. Amb la humiliant injustícia amb la que pretenen sotmetre Grècia, i amb l’arquitectura de la impunitat que s’aixeca a nivell global i que promou la cobdícia, el risc i la corrupció endèmiques.