Mobilitat justa

Que David Cameron escollís un entorn tan rústic com una fàbrica de tractors per a donar el seu anunciat discurs sobre immigració és comprensible. Si ho hagués fet al districte financer de la citi londinenca, un entorn multicultural amb gestors originaris de tots els països del món, hagués resultat bastant més violent: Pel caràcter multicultural d’aquesta petita élite amb uns ingressos anuals de 2.000 milions no més que en bonus, com per ser, pel seu apetit i cobdícia, el referent d’un cert model de societat. Que a l’obrer britànic, també al metal•lúrgic, l’economia especulativa li pugui resultar molt més nociva que qualsevol altre qüestió d’índole demogràfica, no sembla rellevant, com a mínim per l’actual inquilí del Nº 10 de Downing St. que, recordem, és fill d’un corredor de borsa. Com qüestió propensa al discurs mitològic, la immigració invitava doncs a utilitzar un espai d’alt valor simbòlic, com el que sembla ocupar una fàbrica com la JCB en Staffordshire en l’imaginari d’un aplicat ex-alumne de l’exclusiu col•legi Eton. El resultat, com apuntava el divendres passat el professor Rojo Torrecilas en una conferència en CCOO de Catalunya, és un dels discursos més demagògics sobre migració en el que portem de segle.

Els mecanismes retòrics utilitzats per Cameron en la seva intervenció son molt basts, com quan critica l’actitud complaent d’aquells que relativitzen la importància del fenomen de la immigració. A aquests, ens ve a dir, se’ls nota que mai han hagut de posar-se a la cua per a poder accedir a un habitatge social, ni s’han vist mai obligats a ficar els seus fills en les aules saturades d’algun col•legi públic, la qual cosa, tenint en compte la fortuna personal del líder tori, resulta irreverent i cínic. El recurs al greuge comparatiu, el us de tòpics tan gastats com el turisme social, o l’associació sintàctica de la criminalitat amb l’abús en l’accés a les prestacions, confirmen la ximplesa en els arguments d’un polític populista desesperat per recuperar el vot més radical. Tanmateix l’apel•lació a fanfarronades del tipus ‘primer deportar, després apel•lar’, o ‘el nostre sistema de benestar és un club nacional’, fa palesa una narrativa que al marge d’exageracions i imprecisions, és molt semblant a la que s’estén per altres països de la Unió. Si el més recent Eurobaròmetre prova que la lliure circulació és la llibertat que més alta consideració li mereix a la ciutadania europea, és de témer que l’amenaça que plana per sobre d’ella, pugui acabar enterbolint també el propi futur de la UE.

Els recents canvis en la legislació alemanya o la radicalització de la política migratòria per part de governs que, com el belga, li han retirat, des del 2010 el permís de residència a més de 7.000 ciutadans/es de la Unió, confirmen una tendència preocupant. Que al mateix temps els ministres que encarnen aquestes polítiques, com és el cas de la flamenca Maggie de Block, puguin collir amb elles les més elevades quotes de popularitat, confirma la deriva populista del projecte europeu. En comptes d’identificar les causes de la pèrdua de qualitat dels nostres serveis i prestacions públiques en les constants retallades, o la destrucció d’ocupació en l’estratègia destructiva de precarització i flexibilitat laboral, es recorre al tòpic del parasitisme social de certs col•lectius i al de la competència deslleial entre treballadores/es. Així Europa perd cada dia una mica més de dignitat i de cohesió, i recupera un discurs provocador i destructiu que distreu l’atenció de la dimensió política dels problemes socioeconòmics, mitjançant una cortina de fum que utilitza els més rancis estereotips.

Tot i així hem de subratllar que en aquest cas, la responsabilitat no es pot atribuir a la Comissió Europea, sinó als estats europeus, i que el recurs d’aquests a un ideari nacional més proper a la xenofòbia que al bon sentit, és prova d’una tensió creixent en la construcció europea. La Comissió ha demostrat mitjançant la revisió del reglament EURES que introdueix, entre d’altres, el concepte de ‘mobilitat justa’, o, mitjançant la directiva 2014/54 sobre mesures per a facilitar l’exercici de la mobilitat, un criteri clarament proactiu en la línia de reforçar el dret més apreciat per la ciutadania europea. Sembla haver entès que la lliure circulació és un principi que te un gran potencial cohesionador per Europa, però que, al mateix temps, és també susceptible de ser utilitzat com arma llancívola per aquells que volen destruir el projecte comú. Per aquesta raó es tracta de posar límits a la utilització de la mobilitat a l’hora d’introduir la competència a la baixa, garantint el dret a un mateix salari per una mateixa feina. Però també convé defensar en tota Europa el dret a una ocupació digna, amb un salari que, sense subvencions ni ajuts, permeti viure als treballadors/es i a les seves famílies. Tan sols així la lliure circulació serà una veritable llibertat i podrem posar fi a l’estratègia corrosiva d’enfrontar entre ells als treballadors i treballadores.