Entre profetes i faraons

Sembla ser que el mentó perfectament rasurat d’en Artur Mas farà lloc, en breu, a la barba poblada d’un Moisés. Les declaracions realitzades en la seva visita a Israel, demostren la seva forta vocació per alliberar al poble català de les urpes del faraó, i conduir-lo a la terra promesa. En certa mesura fa respecte imaginar-se al honorable President separant les aigües no ja del mar roig, sinó senzillament del Besòs, però més ens inquieta encara intentar endevinar a quin Deu s’adreçarà en Mas al seu particular Mont Sinaí, suposem que Montserrat, amb tal que li siguin entregats els deu manaments. Perquè sembla evident el perill que si l’ofensiva nacional intenta lligar destí i religió, se li acabi infiltrant no ja tan sols les elucubracions del papa gautxo, sinó fins i tot les del mateix Rouco Varela. Però, en realitat, els catalans i catalanes conformen una identitat heterogènia i polièdrica que, des de la modernitat, te ben poc de religiosa. De sempre és una identitat amb un fort accent mediterrani, fet d’hospitalitat i de tolerància i que reserva un paper central al diàleg i al respecte mutu. D’ací que comparar a Catalunya amb l’estat d’Israel és, amb tota certesa, una boutade prou alevosa, i és de témer, premeditada. Una peça més en el guió que pretén fer visible, a nivell global, el greuge democràtic que se li fa a Catalunya, però que interpretat en una clau bíblica com aquesta, no fa més que presentar-nos al món com el que no som: un poble excloent, egoista i injust.

Que l’ànsia d’internacionalitzar el conflicte català passi per equiparar-lo amb un dels més detestables de la història recent de la humanitat suposa una errada greu. Més encara quan Catalunya acollí, el 1995, la cimera euromediterrània que llançà el procés de Barcelona, i és seu avui del Secretariat de la Unió per la Mediterrània. El despropòsit davant el poble palestí, i, per extensió, davant una bona part del món musulmà, afebleix la posició estratègica del govern català en aquest context geopolític, i és, sense dubte, un altre dels fruïts verinosos que esdevenen d’aquest art per la improvisació que amb tant d’afany sembla cultivar el govern de Convergència i Unió. Així se li sostreu tot atractiu a la causa democràtica catalana i s’alimenta l’apetit del govern del partit popular a l’hora d’escampar arguments que promoguin i reforcin l’aïllament internacional de Catalunya. Tampoc ajuda en aquest sentit que l’associat al govern li posi en safata als mitjans de comunicació, des d’un Parlament Europeu que coneix de sobres, unes declaracions que transmeten un aurèola de fatxenderia i xuleria que està a les antípodes d’allò que ve a ser el caràcter social i cultural de la ciutadania catalana. Sembla evident que la lògica d’internacionalització del conflicte que inspira la política exterior de la Generalitat és una bomba de rellotgeria. Amenaça la feina de filigrana diplomàtica realitzada al llarg de dècades per part del conjunt dels actors socials i polítics amb tal de teixir un entramat de complicitat i simpatia internacional, i reforça la incomprensió i el distanciament davant la legítima demanda democràtica dels catalans i catalanes.

Una explicació possible per a aquestes barroeries és que la internacionalització del conflicte no és més que l’expressió, en el marc de la política exterior, de l’estratègia ‘nacional’ d’extensió del conflicte. Així es pretendria que, més enllà de la convocatòria d’un plebiscit, hi hagués una radicalització del debat per a convidar, no ja a exercir la democràcia mitjançant el vot, sinó a fer-ho des d’una tensió que reforçaria mòbils i condicionants molt més primaris que no pas els de la il•lusió i la voluntat política. Això representaria una gran traïció a la confiança que li deu qualsevol govern a la societat a la que representa, però suposaria a més un nou error de pes. I és que davant qualsevol repte històric, ja sigui el de superar la crisi política i econòmica que posa contra les cordes a la classe mitjana i treballadora, ja sigui el de fer front a un profund canvi en el marc institucional, es precisa, per sobre de tot, de la cohesió social. I no es podrà cohesionar a la societat catalana, però tampoc a la comunitat internacional al voltant de la qüestió identitària, sinó que el únic element de consens realment ‘internacionalitzable’ és el dret al plebiscit democràtic. D’aquesta manera es trigaria ben poc en posar en evidència el talant autoritari del govern espanyol i del partit popular. Per tant és hora de no confondre més i d’intentar estendre no el conflicte, sinó el consens al voltant de la única cosa que importa realment: el dret a decidir. Això val tant per israelites com per egipcis, tant pels indis com pels navarros. Avui suposaria un important senyal de maduresa que la política fes un acte de confiança i mostrés que la seva principal preocupació és la d’escoltar i entendre a la ciutadania. Tot i que habitualment això és quelcom que, ja sigui als profetes, ja sigui als faraons, els resulta molt difícil d’entendre.