Escòcia escou

Les desproporcionades exèquies de Margaret Thatcher han revifat el record del lamentable paper jugat pel conservadorisme britànic en la història social d’Europa. L’ofensiva antisindical de la dama de ferro i l’aplicació salvatge del indigest receptari monetarista van prefigurar una lògica autoritària que avui reprodueix amb fidelitat la dreta continental. També en l’àmbit d’allò al que li diuen esquerra, el influx d’en Blair i de la seva tercera via suposà un viratge ideològic de 180 graus que contagià la socialdemocràcia europea, especialment l’alemanya, i va qüestionar les seves principals senyes d’identitat: la solidaritat i al cohesió social. No és d’estranyar doncs, que a un nombre cada vegada més ampli d’europeus que el Regne Unit decideixi quedar-se o no a la Unió Europa, no els hi treu la son. Es ja massa evident que tot el interès de la seva classe governant no valora el projecte europeu més enllà de l’explotació del mercat comú. Tanmateix, hi ha una qüestió en la que Anglaterra continua essent un referent. Ho demostra el referèndum convocat pel 2017 sobre la UE, però també el que, el proper 16 de setembre de 2014, decidirà sobre el futur d’Escòcia.

En termes democràtics el Regne Unit es avui un baluard que ofereix certa orientació en les procel·loses aigües de la construcció europea. Justament quan la governança econòmica qüestiona, dia si, dia també, la sobirania i legitimitat democràtica, i l’ajust fiscal introdueix una tensió insuportable en l’arquitectura institucional, és Anglaterra el únic país que recorre al plebiscit. Si al continent es parla de força major, de subordinar-se a la gravetat de la situació, és allà on es convoca la consulta popular. Quan a Espanya la majoria absoluta es converteix en absolutisme polític i a Itàlia s’enterra el parlamentarisme sota la llosa del relativisme polític i la sàtira democràtica, és el Regne Unit on es pregunta a la ciutadania sobre aquelles decisions que resulten transcendents. També una consulta a nivell continental sobre la viabilitat del projecte europeu seria esclaridora en aquest moment. Malgrat aquells que posen en evidència el seu talant antidemocràtic equiparant aquesta possibilitat amb una sentència de mort per al projecte comú, la democràcia te habitualment un evident efecte regenerador que avui resulta imprescindible per a Europa.

Passa el mateix en un altre ordre de coses, en el marc català. Quan el tribunal constitucional torpedinà en la seva línia de flotació el text legal aprovat en seu parlamentària tanta a Catalunya com a Madrid, i ratificat per la immensa majoria de al població catalana, s’atemptà clarament contra la lògica democràtica. Avui se li denega el dret a l’expressió plebiscitària a la ciutadania catalana, mentre se li intenta retallar el seu marc competencial i s’ofega fiscalment qualsevol possibilitat de trobar una sortida a l’embat de la crisi. No hi ha una gran diferència entre Espanya i Europa. Aquí i allà la democràcia fa por. Por davant qualsevol pràctica democràtica que vagi més enllà dels malmesos límits del conegut joc de les majories polítiques. I és precisament avui quan, davant l’efecte devastador de l’austeritat, és inajornable repensar Europa. En el marc democràtic i també en el institucional. Debatent per exemple sobre al conveniència d’establir un model únic en l’articulació territorial europea que garanteixi legitimitat democràtica, coherència fiscal i cohesió social.

Avui veiem que la principal amenaça al projecte europeu prové dels estats. Davant la globalització i el marc de la construcció europea, el model estatal precisa urgentment d’una revisió. Els arriscats equilibris que comporta el Consell Europeu desperten doloroses reminiscències històriques i sembla cada vegada més evident que no serà possible Europa amb una Alemanya de més de 80 milions d’habitants. Fins fa una dècada es parlava de l’Europa de les regions. Aquest és avui un debat important davant la lògica destructiva que imposa l’Europa dels Estats. Perquè permet introduir una escala més harmònica en relació a la dimensió dels territoris. Perquè reforça el valor de la proximitat en termes socials i econòmics. Per això s’hauria de qüestionar avui l’arquitectura institucional a Europa i exigir un model comú. Superant duplicitats i solapaments. Establint marcs competencials idèntics a nivell de la Unió, de l’Estat, de les Regions i dels Municipis. Cada marc legitimat democràticament i amb uns recursos fiscals propis.

Per tot això el debat a Escòcia resulta avui estimulant Perquè no es queda en la pura translació del 100% de les competències de Londres a Edimburg. Obre un debat de fons sobre el que suposa avui la sobirania. I aquesta, més enllà del himne i de la bandera, és per a la major part dels europeus una lluita comuna per a conservar la seva veu i els seus drets.