Ni Mas ni menos

El racionalisme te la seva cosa. Quan un passeja pels carrers del casc antic de Varsòvia s’hi troba, a la cantonada de Swietojanska amb Zapiecek, amb una fotografia de la destrucció de la capital polonesa al 1944. El paisatge ruïnós al que s’abocà a la bella ciutat del Vístula mitjançant la destrucció programada, no tan sols és el resultat de la represàlia de l’exèrcit nazi, sinó també d’una operació de desballestament de grans dimensions. Alhora que es castigava a la població per la seva resistència armada, s’aprofitava per a espoliar tots aquells materials que semblaven imprescindibles en la fase final de la guerra. Aquesta perversa intervenció urbanística contrasta frontalment amb la bellesa de la màxima expressió de l’arquitectura racionalista que trobem al Pavelló Alemany que construís Mies van der Rohe per a l’exposició universal de 1929 a Barcelona. L’arquitecte alemany composà un dels seus projectes emblemàtics que, mitjançant les seves exquisites proporcions, transmet una sensació sublim d’equilibri, pau i harmonia interior.

Es podrà argüir que una cosa te ben poc a veure amb l’altra. La comú inspiració alemanya resulta del tot anecdòtica. Però està la cosa del racionalisme. Van der Rohe resumí la seva filosofia en aquell less is more, menys es més, que sintetitza de manera magistral l’horitzó de la raó quan es converteix en principi motor del tarannà humà. El somni de la raó produeix monstres, escriví Goya en un dels seus capritxos, resumint millor que cap altre, l’ambigüitat que comporta el reduccionisme lògic quan aquest és portat fins a les seves últimes conseqüències. També avui ens trobem abocats d’alguna manera a les conseqüències del racionalisme, tot i que, això sí, sigui polític. Res defineix amb més precisió les obscures promeses de l’austeritat que el ‘menys es més’ que plantegés el vell Mies. Reduir l’estat del benestar, retallar les seves prestacions i drets, se’ns diu, comporta més creixement i per tant més riquesa que distribuir. Però la realitat social i econòmica ens demostra el contrari. Com podem experimentar, més austeritat comporta menys cohesió i justícia social. Per tant no necessàriament menys és més, sinó que, ben vist: ‘Més (austeritat) és Menys (justícia social)’.

L’austeritat és promoguda en tots els ordres polítics. Des de les institucions financeres mundials, ja sigui el Banc Mundial o el FMI, com a nivell europeu, estatal i català. Malgrat que la coincidència en el discurs hegemònic esdevingui en una creixent crispació i tensió a tots els nivells, la persistència en mantenir el rumb econòmic, és absoluta. Sembla evident que el que es persegueix amb tot això no és l’harmonia d’una nova arquitectura social, en aquest sentit comencen a sobrar arestes i conflictes en tots els angles i superfícies, sinó l’eficàcia bèl·lica d’una intervenció política i financera en tota regla. La transferència de riquesa del patrimoni públic i col·lectiu a les arques i cofres de bancs, fons i multinacionals a la que assistim avui, escriurà, sens dubte, una de les pàgines més negres de la nostra història. Quan algú pregunti que perquè no es va oferir més resistència social, s’haurà de recórrer a tota mena de tòpics i plantejar que el somni de la raó, en aquest cas el somni sempre posposat i ara realitzat del capital, ens agafà a tots dormint.

El problema fonamental és que la raó, ja sigui pràctica, pura o perfecta,  no arrela ni s’alimenta de la vivència i de l’emoció humanes. Front el valor afegit de les nostres existències, això és, les vicissituds i experiències que ens eduquen en l’empatia i la solidaritat, la raó oposa un talant higiènic que tot ho redueix a una comptabilitat universal. Així ens trobem abocats actualment als marges imperfectes d’un full de càlcul global en el que es resta allò que hauria de sumar. Ens veiem abocats, en definitiva, al projecte, anodí i temerari, d’un arquitecte que pretén construir un edifici que és impossible d’habitar. Per això, front el ‘menys es més’, es prioritari recuperar el sentiment de justícia i el sentit comú primigeni que han fet progressar a la humanitat. Quelcom tan sublim i innecessari des del punt de vista comptable com el poder irracional dels sentiments, del respecte mutu i de la generositat. Si volem sortir d’aquest carreró llòbrec haurem de tornar a recupera la il·lusió, l’esperança i la voluntat com a expressió d’una veu pròpia i inalienable que canti amb renovat atreviment allò de ‘el cristall quan s’entela es neteja i torna a brillar... Ni más, ni menos, ni más ni menos’.