L'odi a l'altre

Un dels riscos que distingeix la Comissió Europea en el context de la crisi, és l’auge del nacionalisme i de la xenofòbia. Que en una sola frase s’inclogui amb tanta freqüència aquestes dues paraules és preocupant. S’entén que la institució que teòricament porta les regnes d’un ens supranacional com la Unió Europea consideri el nacionalisme un obstacle natural. D’ací a que ho identifiqui amb l’odi a l’aliè va un tros llarg. No hi ha dubte que el impediment més important perquè pugui forjar-se el projecte europeu son els estats que, per lògica, tenen ben poca disposició a delegar les seves competències. En la circumstància actual, i especialment amb la crisi del deute es convindrà però, que el ‘nacionalisme’ quan manca ‘sobirania nacional’ queda relegat a un nivell simbòlic. La governança europea, els memoràndums d’enteniment i demés EUfemismes han buidat de contingut la iniciativa dels estats i han deixat la vivència nacional per a litúrgies esportives i d’altres celebracions d’un ‘esperit’ nacional que, en termes polítics, és poc operatiu.

Parlem clar. El principal problema de la Comissió no son els estats, sinó la seva interacció en el marc del Consell Europeu. Els equilibris en l’ECOFIN, i, més enllà, en el Banc Central Europeu, obeeixen avui a les consignes dels estats amb més solvència que imposen les seves regles no ja per defensar els interessos de la seva població, sinó els de les seves grans empreses i corporacions financeres. Tot i així, aquest tipus de ‘nacionalisme’ no és el que preocupa a la Comissió, tot i que sigui el principal responsable de que el Consell Europeu li acabi usurpant les seves funcions per imposar una dinàmica pròpia que la condemna al paper pur d’administrador o de convidat de pedra. Davant el Consell, la Comissió mostra habitualment una gran mansuetud. Probablement perquè li manca la legitimitat que li podria donar el seu company de viatge, el Parlament Europeu, al que no obstant té en constant dejuni polític. Un error important, perquè precisament la legitimitat democràtica és la única solució per a superar, in extremis, la malformació congènita que pateix avui la Unió Europea.

Al que fa referència la Comissió quan parla de nacionalisme és a la animadversió creixent que manifesta la ciutadania davant un projecte suposadament ‘europeu’. Ho hem vist en les campanyes corrosives contra Syriza en Grècia, o, més recentment, davant els socialistes holandesos. Es titlla de nacionalista, radical i antieuropeista a aquells que posen per davant la sobirania social a la sobirania monetària. Com si l’europeisme fos patrimoni exclusiu dels que adapten les seves polítiques al dictat del mercats i accepten que, en l’alquímia del Consell, s’imposi sempre de nou la fórmula d’aquells que tenen millor accés al crèdit. Que en una mateixa frase es posi aquest ‘nacionalisme’ social i democràtic, amb ‘l’odi a l’aliè’, és una falòrnia de dimensions inaudites. Perquè és precisament ‘l’europeisme malentès del Consell Europeu, el que imposa l’egoisme mercantil a l’expressió de la solidaritat social i de classe que pot donar consistència al projecte europeu.

Europa vist així aclapara. Mal que li pesi a la Comissió, aquesta postura és compatible amb una profunda, íntima i autèntica vivència de l’europeisme, com aposta democràtica, sostenible i necessària. Els que defensen l’Europa social ho fan des de la convicció que en aquest projecte col·lectiu s’havia assolit un estat de maduresa política que permetia superar l’arcaisme de la ‘sobirania nacional’ per a construir la ‘sobirania social’. Un espai al marge d’antiquades consignes patriòtiques que, mitjançant la justícia i la intel·ligència social, conqueria el terreny fèrtil de l’autonomia individual i col·lectiva. Que actualment es titlli de ‘nacionalistes’ als que posen per davant el interès comú i la democràcia al sacrifici sense alternativa, al fet de lliurar-se a uns poders financers, aquests sí, del tot ‘aliens’ al 99% de la població, és una perversió inexcusable. Mostra, si de cas, el grau d’incoherència i contradicció amb la que sense un dia de més, es condemna a Europa com a projecte que realitza un somni llargament anhelat, a un espantall de dimensions monstruoses.

El nacionalisme que hauria de preocupar a la Comissió és precisament el que menysprea l’aliè perquè va contra la seva naturalesa acceptar que cohesió, justícia social i igualtat siguin els fonaments del benestar i del progrés. Aquest ‘nacionalisme’ que parla per boca d’uns pocs estats europeus compta amb grans patriotes, ja siguin grecs, irlandesos, belgues o alemanys. Primer van ser els que explotaven als seus conciutadans en fàbriques i trinxeres. Després els que de tant d’amor a la pàtria s’emportaren les empreses per traslladar sacrifici i explotació a d’altres espècimens si bé humans, menys immediats. S’hi van sumar aquells que senzillament s’emportaven no ja la producció industrial, sinó el capital acumulat mitjançant l’esforç col·lectiu per treure’l de l’abast de la ‘socialització’ insuportable que suposen els impostos. Avui son els portaveus aguerrits de la rebaixa constant de les conquestes socials, de la qualitat de l’educació, de la sanitat o de les pensions públiques els que enarboren la bandera d’aquest ‘nacionalisme’ del capital que sap ben poc de fronteres, i al que li importa encara menys el projecte europeu.