La dictadura de la guardiola

Estem instal·lats en l’imperi de l’austeritat. Contra l’opinió d’economistes de renom mundial, d’algunes institucions financeres internacionals i de la lògica d’allò tan intangible, però real en les seves conseqüències com son els mercats, l’obsessió per l’estalvi s’imposa en la política europea. Capitanejada pel govern alemany que la ha institucionalitzat mitjançant el Tractat d’Estabilitat, l’austeritat ens condemna a una recessió sense precedents. Comporta una redistribució de la riquesa cap a dalt i una pèrdua dels drets i de les conquestes socials que vam assolir al llarg de dècades. Ens situa en una pèrdua de sobirania i en una perversió de les essències democràtiques que qüestiona el marc de progrés al que ens havíem sumat i que vam identificar, des de molt abans de l’agonia del dictador, amb la construcció d’Europa.

Davant aquesta disbauxa se’ns obren alguns interrogants. El primer és si aquest nou i brutal consens europeu respon realment a un canvi del paradigma ideològic o si a nivell més pragmàtic, persegueix treure profit a una situació de crisi i dependència del crèdit per reforçar posicions hegemòniques tant a nivell social com territorial. El segon és com fer-li front. La tragèdia de Grècia té tota la traça de funcionar com a exemple alliçonador. Amb un impacte més controlable a nivell macroeconòmic que altres països, la batalla que ha presentat la societat grega s’ha estavellat contra la intransigència i neguit dels poders fàctics que l’han utilitzat com a boc expiatori per escampar por i resignació. Finalment queda la pregunta si el projecte modern d’Europa podrà sobreviure a la seva equiparació forçada amb un model d’espoli d’allò públic que trenca frontalment amb el contracte social que el va crear.

Pel que fa l’existència d’una coherència ideològica, si bé a Europa l’imperi de l’austeritat vesteix els hàbits de l’ordoliberalisme, en primer lloc persegueix canviar els equilibris dins i entre els estats conquerint beneficis pas rera pas. Amb un crèdit gairebé gratuït, un balanç comercial positiu, l’atur en mínims històrics i una pèrdua de competitivitat en la seva perifèria que en pocs anys permetrà collir magnífiques oportunitats de negoci, a qui li costa entendre que el govern alemany no tingui cap urgència en actuar? La seva política econòmica permet sanejar els bancs, mantenir baixa una inflació que podria amenaçar els seus pensionistes i reforçar la seva competitivitat atraient cervells a preus barats. Que en aquestes circumstàncies ni tan sols es plantegi la possibilitat de reduir el seu deute públic (superior al nostre) demostra que més enllà de tota ortodòxia ideològica el que mana és un 'sa' pragmatisme d’estat.

La tragèdia de Grècia ens hauria de servir com a revulsiu per a adonar-nos que els temps que imposa la contrareforma social son salvatges i que és hora de tocar de peus a terra. Hem de superar les claus i falses seguretats nacionals per reconstruir la única identitat que compartim a tota Europa, que és la que s’articula entorn al factor treball i als drets de ciutadania. Cal reforçar la cohesió del moviment sindical europeu i també d’una esquerra que ha de deixar de banda les terceres, quartes i cinquenes vies per concentrar-se en allò essencial: la primacia de la política enfront l’economia i el paper de la cohesió i el diàleg social com a factor ineludible d’un creixement sostenible, sòlid, real. No ens enganyem. Europa s’enfonsarà si la dissenyen think tanks, consultores i bancs.

I ho farà per dues raons. Primer perquè quan manca un marc històric com a tret d’identitat, tan sols poden ser els drets de ciutadania els que arrelin el sentiment de pertinença. Qui pensi la temeritat que en una economia global el mercat intern europeu pot ser un element diferenciador que desperti simpaties i complicitats està tergiversant. En segon lloc perquè davant la disbauxa europea hi ha qui es llepa els dits a ultramar. El fracàs d’Europa que pronuncien l’obsessió per l’estalvi i les estratègies d’hegemonia nacional desmuntaran Europa com a actor global. Hi ha qui ja ha començat a riure pensant en la cara que posaran alguns quan trenquin la guardiola i es trobin les cendres.