'Berrinche'

La calrada de Vox pel repartiment entre comunitats autònomes de 347 immigrants deixa cua. La manca de solidaritat territorial de l'extrema dreta ha provocat la ruptura amb el PP a nivell autonòmic i ha deixat sense càrrec ni paga a uns quants vicepresidents i consellers. La ravata d'Abascal & Cia ha fet visible una qüestió que no és menor. Dels responsables cessats o dimitits, una bona part, així pel que fa Castella i Lleó, Extremadura, Aragó o València, eren responsables d'agricultura. La volença de Vox pel sector primari que potser és reflex d'una visió potser una mica neolítica de l'economia i la política, comporta una forta contradicció en el relat, que és també característic de l'extrema dret en l'àmbit europeu. Allò rural, com a mínim en la seva visió folklòrica, ha suposat des de sempre per als patrioters, un sinònim d'autenticitat, de refugi de valors. Aquí i a Polònia. Tanmateix, l'exaltació de la terra, com bressol de la identitat, no ha deixat de xocar en allò relatiu a l'estructura de la propietat i al treball, amb un model d'explotació agrària i laboral que ha provocat la progressiva despoblació del medi rural.

A aquest buidat demogràfic s'ha volgut posar remei mitjançant la contractació informal, irregular, precària, de persones migrants. Així el sector més reivindicat pel patriotisme ultramontà, el de la caça, els braus i la puresa de la sang, s'ha convertit en el més depenent precisament d'allò que l'extrema dreta repudia. Així, mentre el ministre d'agricultura italià, cunyat de Giorgia Meloni, reivindica com 'germà italià' la salvaguarda de la identitat, per l'altre ha d'ordenar un sector agrari què, el 2021, comptava amb 230.000 treballadors i treballadores per regularitzar i què, enguany, contractarà en origen a 90.000 més. Una dinàmica que tampoc li és del tot aliena al nostre país. Tot i que caldria comptabilitzar la informalitat, una de cada tres persones afiliades al sistema especial agrari és migrant, proporció similar a la d'un altre sistema especial, el de les treballadores de la llar. En tots dos àmbits es repeteix una mateix lògica. L'extrema precarietat de les condicions i el que té d'invisible el domicili o l'explotació agrària, reserven aquests àmbits a persones de perfil migrant que acaben vivint en condicions properes a l'esclavitud.

L'affaire 'Malinche' que ha tingut com a protagonista a Nacho Cano ha convertit aquesta qüestió en espectacle real i mediàtic. La 'contractació' en origen de 20 artistes mexicans sense permís de treball ni contracte repeteix l'esquema descrit. No hi ha excusa perquè no es beca a ningú sense que existeixi un marc o un pla formatiu, ni se li convida com a turista a treballar com professional a preu de saldo en un espectacle. Però més que l'explotació laboral, el que destaca de l'assumpte ha estat la reacció del cantant. Valguin el subterfugi emocional del victimisme i l'autoexculpació, però no la referència als fossars, la criminalitat policial o la corrupció, i molt menys encara la distinció que fa Cano dels seus 'becaris': "Aquests no son immigrants que ens costen diners, que estan pel carrer, que no tenen altre remei que robar... Jo porto a immigrants per a donar-los una oportunitat". Aquí tenim servida la quinta essència d'una ideologia sembrada pel prejudici i la falsa caritat. Un argument que fa seu Vox, què en una mateixa setmana defensa al elenc i al cantant, mentre què, al congrés dels diputats, reclama la repatriació immediata de tota immigració irregular.

Aquesta és la clàssica barreja de racisme i aporofòbia. Si l'estranger és un xeic, porta rellotge exclusiu, juga al futbol o es paga una visa d'or, és una persona 'singular'. Però si és pobre i tan sols ve a treballar, se l'estigmatitza i infama. Tot el muntatge de Malinche és un exemple d'un relat identitari i patrioter, ranci i amb reminiscències imperials que pretén legitimar classisme i superioritat moral. El fet de presentar com 'naixement del mestissatge' la relació de domini i possessió d'un soldat sobre una esclava és poc més que institucionalitzar la violació i l'abús. Parlar, com es fa en la web de l'espectacle, de Malinche com 'mediadora entre dues cultures' al caire del conflicte, és obviar que a Mesoamèrica no hi havia una sola cultura, o que la irrupció de Cortés i els seus 700 homes al continent suposà què, en poc més de 80 anys, la població es reduís de 10 a 2 milions, ja fos per violència o via epidèmia.

El relat de Malinche no és aliè a l'ideari de l'arrogància i de la falsa superioritat que legitima l'explotació laboral de persones amb perfil migrant, ja sigui en el medi rural o en les nostres ciutats. És l'expressió intel·lectual i artística de la mediocritat d'una extrema dreta a la que li queda poc més que l'enrabiada davant una realitat que la supera i que no és capaç de confrontar. Perquè idealitza el camp però menysprea a qui el treballa. Perquè exalta la família però menyscaba a qui en té cura. Perquè abandera en l'art o l'esport un patriotisme exultant, però desdenya a qui baila o a qui juga, ja es digui Fàtima, Liam, Alina o Lamine Yamal.

Per una matemàtica de l'esquerra

Des que fa unes setmanes uns pocs afortunats vam tenir el plaer d'endinsar-nos en l'anàlisi matemàtic del Capital de Marx, de la ma d'un inspirat Eduard Nuez, la temptació de resoldre l'aparent davallada de l'esquerra per via algebraica s'ha fet notòria. És, sens dubte, el reclam de la desesperació, però la tasca ingent que se'ns presenta als que voldríem tenir una opció progressista, real i transformadora en el paisatge polític, ho justifica. I és que la via semiòtica s'ha esgotat per sí mateixa, i malgrat li donem una i altra vegada la volta a conceptes com unió, confluència, moviment o plataforma, no sembla haver-hi manera que alguna d'aquestes propostes posi límits a la sempiterna pulsió d'allò individual i efímer. Així, quan no hi ha alternativa seriosa a l'estabilitat i força que rau en allò organitzatiu, no queda més que clavar els colzes, agafar llapis i paper, i tirar de números. Pisa ens recorda que en aquesta matèria no anem sobrats, tampoc a l'esquerra, i per tant és qüestió que, rere el suspens i davallada del juny, ens preparem amb la vista posada al setembre.

Seguint l'exemple del gran Alexandre Deulofeu que, fa ara 75 anys, compendià la seva matemàtica de la història, la nostra matemàtica de l'esquerra haurà de començar per definir unitats i variables. Aquestes no poden ser altres que axiomes i valors com la centralitat del treball, el feminisme, la preponderància d'allò públic, l'internacionalisme, la fiscalitat progressiva o la protecció de l'ecosistema. Difícilment una d'aquestes variables per sí sola, permet fundar un partit. La ideologia es presenta habitualment com una combinació amb fonament d'unes quantes d'aquestes propostes a les que direm 'factors primers de l'esquerra'. A partir d'aquí ens atrevim a situar una primera llei en l'organització de l'esquerra: Si dues propostes son fórmules anàlogues que coincideixen en cadascun dels seus components, no existeix un problema de coherència en la proposta, sinó de lideratge. El fet d'encaixar aquest en la naturalesa orgànica que li correspon a qualsevol partit, per tal d'anar més enllà de les biografies dels uns o de les altres, exigeix generositat, consciència i altura de mires.

Un cop s'accepta que no hi ha més d'un partit per cada fórmula possible, ve el moment d'analitzar les possibles aliances i projectes compartits. En aquesta matèria convé destacar dos principis. En primer lloc està el del màxim comú divisor. Com es recordarà aquest és el major dels números entre els divisors comuns, o traduït a la nostra matemàtica de l'esquerra, és la màxima combinació de factors primers que es repeteixen en cadascuna de les propostes. Així ens podem trobar que en un univers 'esquerrà', tots els partits coincideixin en la centralitat del treball i el feminisme, però que un a més situï com senya d'identitat la fiscalitat progressiva, un altre la conservació de l'ecosistema i un altre la revolució global com estratègia transformadora. Davant això la segona llei de la matemàtica de l'esquerra ens diu què, davant una mateixa urgència o diagnòstic (per exemple l'amenaça del feixisme), qualsevol aliança a l'esquerra ha d'identificar no el que separa, sinó allò que comparteix, això és, els factors primers comuns, fet que té un efecte balsàmic i dona fonament a la construcció sòlida d'una alternativa política.

En segon lloc està el principi del mínim comú múltiple. Aquest es calcula en matemàtiques escollint els factors comuns i no comuns elevats al major exponent i multiplicant-los. En la matemàtica de l'esquerra convé fer el mateix en allò relatiu al programa. Posem un exemple. El màxim comú divisor de 36 i 48 (2x2x3x3 i 2x2x2x2x3) és 2x2x3=12. El mínim comú múltiple d'aquests números és 2x2x2x2x3x3=144 (36x3=48x3). Si en el cas del màxim comú divisor de l'esquerra compta el que es té en comú, i aquest és el fonament de qualsevol aliança, a la proposta s'ha d'acollir cadascun dels factors primers que distingeix a cadascun dels partits. I aquí la cosa es pot complicar. Prenem per exemple un partit que situï la centralitat de la fiscalitat (2) però encara més la del treball (3x3) i un altre que sigui laborista (3) i ecologista ((7) però en el que no ponderi la fiscalitat. El equivalent numèric seria 2x3x3=18 i 3x7=21. En aquest cas, el fonament de l'aliança seria el treball (3), però la proposta comuna hauria d'integrar fiscalitat i ecologia, cedint, per la seva preponderància, l'eix central al treball (2x7x3x3x=126).

Tenir clar el màxim comú divisor i articular un programa conjunt que respecti cadascuna de les senyes d'identitat de cada partit pot esdevenir clau. El risc evident és que algun dels factors no comuns (en l'exemple anterior fiscalitat (2) i ecologia (7)) no sigui reconegut com assumible per una altra de les sensibilitats o partits. En aquest cas s'ha d'avaluar si és prioritària o no aquesta qüestió i fins a quin punt posa en risc l'aliança, el que lamentablement ens tornaria al moment 'semiòtic' esmentat al principi. En qualsevol cas i aquesta és la tercera llei, no hi ha matemàtica possible a l'esquerra sense generositat. Per aquesta raó convé assumir una certa renúncia a l'hora d'establir qualsevol aliança i mostrar la suficient tolerància a l'hora d'elaborar la proposta o programa comú. Aquestes serien possiblement les claus d'una matemàtica de l'esquerra que vagi més enllà de la pura suma de sigles i de noms.

Catalunya migrant

Dels primers records que tinc de la política, destaca una visita de la Pilar Rahola, fa més de trenta anys, a Teià, quan encara militava a ERC. Al llarg d'aquest temps s'ha convertit en un referent, un personatge públic, una polemista d'èxit, i una transhumant política que ha anat traslladant el seu focus ideològic de l'esquerra a la dreta. El que interessa d'aquesta filòloga, editora i periodista potser és menys el que és, que desconeixem perquè queda amagat rere la pàtina d'una evident posada en escena, que el que representa per a molts de nosaltres. En certa mesura el personatge és la projecció d'un anhel, d'una frustració, de l'angoixa i de la por que viuen molts 'natius' catalans, davant l'amenaça d'una globalització que es suposa sacseja els fonaments de la seva cultura i els confronta amb una incertesa que els alarma. Si en un poble mediterrani, on han passat tota mena de cultures, té sentit parlar de natius o no, no és un tema menor. És potser l'angle des del que convé fer l'anàlisi de si és o no consistent el plantejament que ha fet i fa de la immigració aquesta comunicadora.

La població catalana, 2 milions de persones el 1900, s'ha multiplicat per quatre en aquests 124 anys, fins assolir els actuals 8 milions. Aquest creixement és similar al que es va donar de 1717 (402.531) a 1857 (1.652.291) i va lligat al desenvolupament i al creixement econòmic, amb la industrialització primer, i després en el marc d'una contundent terciarització. Quan Rahola parla en un article recent de la utilització de la immigració per part de l'espanyolisme per tal de destruir la identitat catalana, reservant-se les competències sobre regulació, trasllada la sensació que desconeix la lògica que ha impulsat la demografia a Catalunya i que no ha estat altra que l'enriquiment d'una burgesia que ella representa. No sembla inversemblant que el que està fent amb la seva ofensiva desacomplexada contra "l'esquerra tronada i woke" no és altra cosa que extrapolar al territori català una altra realitat que sí coneix molt bé, com és la utilització de la migració a Israel, que ha acabat deixant en minoria a la població musulmana, cristiana i drusa que, en 75 anys, ha passat a representar del 80 al 20%.

La realitat però a Israel i a Catalunya és ben diferent. Va ser la industrialització la que va comportar que s'atragués una mà d'obra que va nodrir fàbriques i comptes corrents dels potentats i potentades. Amb el canvi de model productiu i l'olimpíada com a 'celebració' de l'adeu als fums i sorolls de les manufactures, que facilitava el doble moviment de la deslocalització de la indústria per una banda, i la turistificació intensiva del territori per l'altra, no s'assolia però una solució al tema 'identitari'. Ans al contrari, es doblava el repte per allò que Pilar Rahola li diu 'llengua i costums' catalans, que ara havia de confrontar la diversitat pròpia dels treballadors i treballadores migrants, però també la de la 'matèria prima' del turisme, que en el nostres cas no és altra que, aquest 2023, prop de 26 milions d'excursionistes i turistes internacionals. El que si ha canviat, i potser és això el que li amarga la festa a algú, és que també el capital s'ha tornat líquid i ha superat les fronteres. Avui el problema és així, que el parc temàtic català és rendible per una part minvant de burgesos 'natius', i ho és cada vegada més pels fons i capitals internacionals.

Que avui els carrers, paisatges i costums, la història i geografia catalanes en el seu conjunt, hagin estat monetitzats, no respon a una iniciativa dels treballadors, sinó que és responsabilitat exclusiva del capital català, que a la llarga ha hagut de cedir el seu lloc al capital internacional. Tenir fons voltor nord-americans invertint en franquícies canadenques, que contracten personal pakistanès per atendre turistes xinesos, suposa tot un repte a l'hora de compatibilitzar aquesta realitat amb la conservació del que s'entén per 'identitat' catalana. És un fet. Però tirar pilotes fora a la capacitat 'regulatòria' de l'estat, estigmatitzant la força de treball migrant, i defensant alhora l'ampliació de l'aeroport o el projecte del Hard Rock és un autèntic despropòsit. Que després s'associï la immigració amb el crim, mentre s'obvia el frau fiscal, la corrupció en l'àmbit del lloguer turístic, o l'explotació laboral per part d'empresaris/àries internacionals, no passa de correspondre's amb la clàssica barreja entre aporofòbia i xenofòbia.

No hi ha dubte que Pilar Rahola és un producte nacional que difícilment serà substituït per cap alternativa multinacional, i ja ens està bé. Tot i així en tant que projecció d'una bona part de la ciutadania catalana convé situar què, si ens prenem seriosament la nostra cultura i la nostra llengua, les principals amenaces avui rauen en l'afany de lucre d'uns pocs, i en un model productiu que ha sobredimensionat el turisme en relació a altres sectors com la manufactura, l'energia, l'agricultura o la tecnologia i la innovació. Estem a temps de posar fre, però serà molt difícil si continuem posant el prejudici, la provocació i la rauxa per davant del judici, del seny i del sentit comú. Defensar la nostra llengua passa per invertir en tecnologia, en educació, per portar el català als centres de treball, i per traslladar una imatge de suficiència i solidesa cultural i intel·lectual que s'avé ben poc amb aquesta mena d'escarafalls.

Treball i Renda

El passat 30 d'abril vaig tenir l'ocasió de debatre amb en David Casassas sobre renda bàsica davant els companys i companyes del PSUC Viu. L'ocasió va donar per situar contrastos i discrepàncies en una qüestió a la que no ens és aliè, als uns i les altres, un cert maniqueisme. Aprofito aquestes línies per recollir alguns dels arguments plantejats en relació a la renda bàsica universal. Aquesta, com dret a la percepció incondicional, individual i sense excepcions d'una renda, no es diferencia en essència de la renda mínima o de la renda garantida, excepció feta que aquesta tan sols s'adreça a qui la 'necessita' i per tant no té caràcter universal. Si bé en situacions extremes, per cataclismes naturals o circumstàncies en les que fallen o no existeixen les estructures i serveis de l'estat del benestar, pot tenir sentit una renda bàsica i universal, la perspectiva sembla diferent quan del que es parla és del seu caràcter permanent i generalitzat. En aquest supòsit situo les següents reflexions.

Un dels arguments en defensa de la RBU és la complexitat de la gestió administrativa de les rendes mínimes i del conjunt de prestacions i subsidis que actualment ofereix l'estat. S'ha de dir que els intents de compactació recents com el 'Universal Crèdit', introduït a Escòcia, no funcionen, tot i reduir la casuística. Tal i com destaca el professor Noguera, en qualsevol cas la RBU no quedaria al marge del repte d'una tramitació que, en qualsevol cas, a mig termini, s'hauria de beneficiar de tres qüestions. En primer lloc és inajornable l'accés mitjançant una declaració responsable per part dels i de les beneficiàries a totes les prestacions i ajuts. Cal però garantir a més la interoperabilitat entre administracions i departaments en el marc de l'avenç tecnològic, també en la funció pública. Finalment, és peremptori ampliar la mediació personal i directa de treballadors/es i orientadors/es socials, marginats de la seva funció en el marc de la regressió neoliberal, l'austeritat i les retallades.

La confusió que comporta el caràcter 'universal' de la RBU rau en que els beneficis no es concentrin en el 20% de les persones que viuen sota el llindar de la pobresa i en no aportar un criteri 'redistributiu', fiant el pes de la redistribució a una fiscalitat avui sota pressió permanent. Com senyala David Harvey, la renda bàsica no millora, en termes econòmics, la redistribució, però tampoc resol la millora de la renda disponible. La millora del valor de canvi d'aquesta és absorbit previsiblement per la reducció del seu valor d'ús, això és, pel increment dels preus de productes i serveis. Tampoc la superació de l'esclavitud del treball assalariat, que es situa com argument central per la RBU, desapareix. El treball assalariat continua existint tot i que com treball 'marginal' per complementar la renda, al no remoure's l'essència del problema que no és altre que el capitalisme. Aquesta insuficiència la fa fins i tot amable a ulls d'ens com l'OCDE, el Banc Mundial o el FMI.

Finalment el gran repte d'una renda bàsica és la fixació i actualització del seu import. Pel que fa el segon aspecte, quan estem en una fase regressiva pel que fa la capacitat redistributiva de la fiscalitat i a més esdevé un repte any rere posar al dia IPREM, IMV, pensions no contributives, IRSC o RGC, no s'acaba de veure com es garantirà que l'actualització de la RBU obeeixi a les necessitats mínimes de la població, i no als interessos de qui té el poder econòmic i financer. Si hi ha algú que pensi que la democràcia és prou garantia, potser convé revisar l'estat de salut i la capacitat de transformació d'un sistema democràtic polaritzat i molt afeblit. En aquest sentit lligar la renda mínima al sistema de la Seguretat Social i no a la única llei que té un caràcter anual i per tant obsolescent, això és, els Pressupostos Generals de l'Estat, podria aportar una certa garantia, però suposaria lligar-ho de més a prop a un marc de relacions laborals que per alguns comporta un estigma.

Més enllà dels detalls i qüestions més mundanes, la RBU xoca també, per alguns de nosaltres, amb una qüestió de caire més conceptual o ideològic. Connecta d'una manera massa directa amb la proposta d'impost negatiu sobre la renda que plantejat per Rhys-William i Milton Friedman, amb una proposta que 'monetitza' l'estat de benestar convertint-lo en un 'estat de transferències'. La conciliació que proposava el pare del neoliberalisme entre mercat i estat del benestar, es basava en una sacralització de la 'llibertat', com dret subjectiu de les persones. que haurien de ser els únics 'jutges' de les seves necessitats, més enllà dels serveis i drets que ha de proveir l'estat. En aquest debat l'elefant al saló no és altre que fixar el mínim 'necessari'. La llibertat s'esvaeix de manera fulgurant si es considera l'accés a la sanitat als EEUU, o s'analitza l'actual manipulació del concepte llibertat per part del neoliberalisme o de personatges tan poc 'llibertaris' com Ayuso o Milei.

Finalment hi ha un darrer punt rellevant. Per la transformació del capitalisme sembla més difícil d'organitzar una legió de petits rendistes que una classe treballadora amb consciència i capacitat d'intervenir en el teixit productiu mitjançant la correlació de forces. Son molts els reptes pel treball organitzat en el marc de la digitalització, el individualisme, la creixent ubiqüitat del capital, i el control social que facilita la tecnologia. Tanmateix per a molts de nosaltres continua essent vàlid que sense treball no hi ha plusvàlua. Per això la palanca per la transformació gradual del capitalisme és el treball organitzat. Si esdevé peremptori revisar el concepte de 'treball', per ampliar-ho al treball reproductiu i a la generació de valor en l'àmbit de la digitalització. Alhora és inajornable un debat social sobre 'propietat' i sobre l'essència d'allò 'públic'. No entra en la lògica neoliberal, però alguns i algunes continuem pensant que l'emancipació del treball tan sols és possible organitzant-ho i no mitjançant una renda que ho fia tot a uns drets avui assetjats i a la capacitat 'tractora' d'una democràcia en hores baixes.

En les albors d'una nova legislatura europea

Publicat a 'Argumentos'

La recent presentació i anunci, en dos dies consecutius, dels informe realitzats per Enrico Letta i Mario Draghi sobre Mercat Únic i Competència, no és aliè al moment europeu. Les eleccions de juny han de definir un nou mandat en el que pren forma la candidatura de l'ex President del BCE al lideratge de la Comissió que actualment ostenta Ursula von der Leyen. Alhora el Parlament Europeu ha aprovat les noves regles fiscals per a la governança econòmica europea en un escenari on desapareix, a mig termini (2026), el Mecanisme de Recuperació i Resiliència què, juntament amb l'extint SURE, constituí la primera experiència d'un instrument fiscal finançat per deute conjunt i per tant mutualitzant els riscos. Com ho resumeix amb encert Anton Costas, el projecte europeu es debat avui entre la voluntat d'alguns/es de tornar a situar-ho sota l'ègida de la madrastra de la castedat fiscal, i la d'aquelles i aquells que apel·len a les bondats de la fada protectora que ha inspirat el desplegament de recursos amb el que vam fer front als estralls de la pandèmia de la Covid-19.

Com traslladen ambdós informes, de manera complementària a aquestes fites, està el moment global que també condiciona el moment europeu. Enrico Letta ho defineix com un mon de gegants en el que Europa viu una creixent vulnerabilitat per la desaparició o transformació, en el plànol geopolític, de les regles de joc. Mario Draghi ho descriu i recorda que si els EEUU utilitzen la política industrial a gran escala per atreure capacitat de producció i Xina genera excessos de capacitat que afebleixen la indústria global, ambdues potències coincideixen en liderar un proteccionisme que tracta d'excloure als competidors i aprofitar el seu poder geopolític per a controlar i assegurar les cadenes de subministrament. Donar resposta a aquesta situació passaria per reorientar el projecte europeu i aprofitar el seu mercat interior (440 milions de persones, 220 milions de treballadors/es, 23 milions d'empreses), com base de la competitivitat de la UE. Així ho recollia la comunicació de la Comissió sobre 'Competitivitat a llarg termini' de març de 2023 i així es plasma en els dos informes.

Si bé a diferència de l'informe d'Enrico Letta, el de Mario Draghi no serà publicat fins passades les eleccions europees, la seva recent presentació a Brussel·les permet albirar algunes de les seves línies mestres. Aquestes coincideixen amb les de Letta en centrar el potencial inversor en l'activació de l'estalvi europeu en el marc d'un mercat europeu de capitals. Juntament amb aquesta fita l'ex President del BCE planteja altres dues: la necessitat de beneficiar-se de l'economia d'escala amb empreses més grans i assegurar el subministrament de recursos essencials en el marc d'una aposta econòmica que, suggereix Draghi, hauria de centrar-se en 10 macrosectors especialment exposats. L'orientació tenen així un to marcadament industrial i confia el finançament a l'impuls d'una inversió privada a la que no seria aliè tampoc la Unió Bancària que la Comissió Europea voldria veure completada quan més aviat millor.

Al debat obert pels dos polítics italians s'hi ha sumat recentment el Ministre d'Economia Carlos Cuerpo, des de les pàgines de 'Grand Continent'. La seva posició recull dos qüestions que no son menors: la necessitat de vetllar per les regles de la competència dins de la pròpia Unió i la de garantir un mecanisme de finançament que aprofiti l'experiència del Next Generation EU. Coincideix aquest plantejament amb el de l'Institut Elcano. Per aquest, la recent revisió de les regles fiscals europees s'ha centrat exclusivament en garantir la sostenibilitat de les finances dels Estats, sense donar resposta a la necessitat d'una capacitat fiscal central a nivell europeu, quan "la necessitat de fons i deute conjunt per a finançar bens públics europeus no és una idea, sinó un requisit imprescindible per al funcionament operatiu de qualsevol àrea monetària". Al marge de la potencial inversió privada, la inversió pública europea compta tan sols amb els fons NGEU, en via d'extinció, amb uns fons estructurals insuficients i amb una inversió dels Estats encorsetada per les noves regles fiscals.

No és aliena a aquesta posició la del Comitè Econòmic i Social Europeu que trasllada en un recent dictamen per definir nous instruments financers que permetin el finançament de bens comuns estratègics, ni tampoc l'informe de governança del Consell Econòmic i Social estatal. Aquest destaca com la reforma de la governança econòmica ha obviat la necessitat de crear institucions pressupostàries supranacionals en base a recursos propis i a l'emissió de deute públic conjunt. Amb les noves regles fiscals i una despesa pública europea inferior al 2% del PIB difícilment la inversió privada podrà donar resposta a la necessitat d'una orientació estratègica i al caràcter estructural de les polítiques que reclama una competitivitat europea reforçada. Per al CES el gran repte al que tindrà que fer front el nou executiu que emergeix del 9J, serà la "mobilització de finançament mutualitzada per escalar la inversió en bens públics europeus amb la finalitat de reforçar la competitivitat de la UE i preservar el model social europeu".

Donar una nova volta i reblar el clau per a la 'Europa del mercat' sense abundar en la profundització d'una política fiscal comuna que doti al projecte de recursos suficients, tenen poques possibilitats d'èxit. Posar l'accent en la Unió monetària o bancària pot ser una part, però no pot distreure d'altres qüestions que afecten a l'economia real. Per exemple la competència fiscal a la baixa, amb autèntics caus fiscals a Europa, o la protecció que alguns estats brinden als bucs insígnia del seu teixit industrial i que desequilibren les capacitats continentals. Introduir en aquest àmbit unes regles de joc clares amb recursos compartits i mutualitzats, en base al progres a la unió política i fiscal, esdevé la millor garantia per reforçar la posició competitiva d'Europa a nivell global. Recorda Marina Mazzucato a 'Missió Economia' que la competitivitat es basa en els recursos interns i sobre tot en la capacitat d'aprenentatge. No repetir les errades del passat i donar continuïtat als recents encerts, seria la millor garantia d'èxit per un nou mandat europeu."

La crisi del bingo

"En una societat complexa com la nostra no podem menysprear cap àmbit de sociabilitat ni cap sector d'activitat econòmica". Així ho posa per escrit la patronal catalana en una recent publicació. Llàstima que no facin referència al sector de les cures, a l'educació especial o a l'intel·ligència artificial, sinó a un sector tan 'estratègic' com el bingo, al que aprecia "unes característiques de proximitat cap a les capes populars que li atorguen un paper difícilment substituïble". Tenir una organització empresarial que dedica una de dotze pàgines d'un text amb conclusions sobre política fiscal al bingo, esdevé pertorbador. Més encara quan, en cap d'elles, s'hi troba la paraula frau, ni tampoc la evasió o elusió fiscal. Es pressuposa així que la patronal no ha de protegir a aquells i aquelles emprenedores que respecten les regles de joc i posen en valor per sobre de tot la seva capacitat d'innovació, d'organització i de lideratge, sinó als i les que pretenen viure al costat salvatge de la vida i de l'empresa, imponent no més que una cobdícia insaciable i una immensa mancança d'escrúpols.

Diu Foment, que Catalunya és un infern fiscal, malgrat que la recaptació està per sota de la mitjana europea. Comparar el fer front a les obligacions tributàries amb les condicions d'un infern és avui un autèntic despropòsit. Si de cas l'infern està a Gaza, a la riba del Don, als carrers de Kabul o als suburbis haitians. La referència a l'infern és fins i tut una referència un xic sarcàstica a l'opció antagònica que seria la del paradís fiscal. També en això ens temem que a l'organització empresarial li pot l'apetit. Des del punt de vista econòmic els paradisos fiscals, als que alguns/es anomenem caus fiscals, no funcionen tant pel fet de no cobrar impostos, sinó per subvertir les regles internacionals mitjançant una sobirania que té a veure abans amb la pirateria que amb la política. Si la condició natural de l'infern és que existeixi un paradís, no hauria millor manera d'acabar amb els primers que eliminant del mapa als segons. Passa quelcom semblant amb Madrid. La competència fiscal a la baixa no reforça sinó el 'centralisme' de la capital en el plànol econòmic, en un exercici de deslleialtat què, si fos emprés per les 17 comunitats autònomes ens empobriria a totes i tots.

La decisió no hauria de ser tan difícil. Cal que la patronal es decanti pel model de França, Bèlgica, Noruega, Àustria o Finlàndia, què, juntament amb Dinamarca, Suècia o Alemanya, encapçalen la recaptació en relació al PIB, a no ser que l'entorn macroeconòmic que persegueixi per situar les seves inversions sigui El Txad, Bangladesh, Nigèria, Egipte o Veneçuela, que estan a la cua. Veient-ho així, sembla evident que l'opció preferent hauria de ser assolir un mar comú a nivell internacional en relació a la fiscalitat i fer-hi dependre, l'accés al comerç internacional o els ajuts al desenvolupament, als fons del Banc Mundial o del Fons Monetari Internacional. Com escriu la sempre lúcida Mariana Mazzucato no es tracta de beneficis, ni es tracta tampoc de 'creixement', sinó de que aquest tingui una direcció i un propòsit. És en aquest àmbit en el que desenvolupa la seva funció l'empresa, i on s'haurien de vincular economia i societat. Una patronal que tan sols tingui el propòsit de maximitzar beneficis, al marge de qualsevol ponderació entre sectors i mida d'empreses, ometent qualsevol compromís o sensibilitat en el plànol social i ambiental és per això, un autèntic despropòsit i absurditat.

Diu Foment en el seu texts sobre fiscalitat que aquesta "ha d'acompanyar la modernització de l'economia" i que per això s'han de suprimir els impostos de patrimoni, reduir els trams de l'IRPF, eliminar l'impost sobre emissions del CO2 i donar-li marge a les 'classes populars' perquè puguin seguir els seus impulsos primaris i donar-se satisfacció cantant línies i bingos. Segons dades de la Generalitat, l'infern fiscal de Catalunya va atreure el 2023 un 42% més d'inversió estrangera que el 2022. No seran potser algunes empreses catalanes les que no son capaces de veure les oportunitat que els ofereix el nostre teixit socioeconòmic? Al temps que continua caient la inversió empresarial, els marges han anat superant les previsions dels darrers anys i han augmentat un 64% entre 2018 i 2023, situant-se el 2023 en 311.000 milions. Però tot i així sembla a alguns els continua estrenyent el calor infernal. El 20% de les empreses, les més grans, concentren el 98% dels marges empresarials, pagant menys imposotos que les petites, però es suposa que l'infern és el mateix sense fer distincions entre mida, transparència o compromís.

El que més sorprèn en el conjunt, ni tan sols és la incoherència en el relat interessat de la gran patronal, sinó que li segueixin fent el joc aquells i aquelles que en teoria defensen els interessos de les petites i mitjanes empreses. Empresaris i empresàries honestos, sovint abocats a projectes de menor dimensió i que tenen en la morositat o l'accés al crèdit els seus principals problemes. I tot i així, com en el cas de la fiscalitat, sembla que volguessin traslladar-se al paradís de les grans. Com si podessin exercir totes al mateix temps el poder de mercat, la enginyeria fiscal i l'externalitat negativa en l'ecologia, la formació o les infraestructures... És el que té el bingo. Que amb tal de tenir un cartró ja ens veiem pujats al carro del progrés. És de témer que ens enfrontem a una preocupant crisi de maduresa en les organitzacions empresarials. Una crisi de mitjana edat. Una crisi del bingo.

Papaoutai

Sort tenim els que som ateus per gràcia divina. Si no fos així se'ns faria molt difícil, o fins i tot dolorós interpretar, des de la prudència, declaracions com les que va efectuar fa ben poc el sacerdot toledà Gabriel Calvo Zarraute. L'home de déu confessava en una 'tertúlia sacerdotal contrarrevolucionària' que resava molt per tal que el Papa Francesc podés anar 'al cel quan abans millor'. Enfront el que potser algú vulgui malinterpretar com coratge o franquesa cristiana, els que flaquegem en allò de la fe religiosa, però ens apassiona el llenguatge, l'expressió d'aquest desig ens contagia tres qüestions: Un cinisme al que li manca tota humanitat, una evident falta de confiança en el poder de l'oració, i una vocació manifesta per la rebel·lia o, fins i tot, i en ares de l'ascendent, pel parricidi espiritual. Com li hauran fet sentir aquests excessos d'una tertúlia sacerdotal tan ibèrica, per visceral i indecorosa, al sant pare, no costa molt d'imaginar. Si ja el fet de contemplar el món suposa un trago amarg per a qui es creu o es sap corresponsable d'allò del gènesi, donar a més un cop d'ull a la misèria moral d'una part notòria de la congregació, sens dubte que fa mal. I molt.

En l'estremidora 'Papaoutai', Strome canta allò de 'Tots saben com es fan els bebès, però ningú no sap com es fan els papàs', i no li falta raó. Això de posar nens i nenes en el món és fàcil, amb totes les seves limitacions, però el fer de pare no ho és tant, encara menys quan s'ha de fer alhora per a més de mil milions de creients. Per a aquells i aquelles que vam néixer amb Pau VI com a sum pontífex, Francesc és ja el cinquè vicari de Crist que ens trobem a Roma. I no és el pitjor. Des de l'empatia diríem que la primera temptació de tot successor de Pere hauria de ser la de deixar de creure. Conèixer el marro des de dins, viure l'acarnissament dels uns, l'odi i artificis dels altres, no pot comportar més que un cert distanciament de la fe. Diríem que qualsevol papa que tingui certa empatia i sentit de la responsabilitat es veurà temptat, tard o d'hora, a posar en dubte la mateixa essència d'allò que representa. I no serà temptació luciferina, sinó tan sols un acte de coherència que faria prevaldre l'honestedat per sobre de l'ortodòxia, per tal d'assumir el compromís que comporta el càrrec en relació al conjunt de la humanitat.

Entre els molts motius que ha donat el Papa Francisco a rosegaaltars i hipòcrites d'índole diversa per a estripar-se públicament les vestidures, hi destaca l'elecció, el 2022, de Marina Mazzucato com a membre de l'Acadèmia Pontifícia. La trinxera ultracatòlica (contra el globalisme antinatalista, la cristianofòbia, la ideologia de gènere o el lobby LGTB) denuncià l'elecció irresponsable d'una economista 'atea i proabortista' parlant, sense despentinar-se, en nom dels 'mes de mil milions de nascituri assassinats en el ventre de les seves mares en tot el món des de 1920". Fa menys d'un mes Mazzucato abordava en el marc de l'Assemblea General de l'Acadèmia el tema 'Governar l'economia pel bé comú' i reivindicava la defensa de la dignitat de les persones marginades, no tan sols amb paraules, sinó amb polítiques i noves formes de col·laboració entre governs, empreses, treballadors... Un raig d'aire fresc en un ambient què, fins a la irrupció de Bergoglio, semblava pensat abans no res per la fermentació i cura del cabrales o el roquefort, que no pas per a ventilar les contradiccions i prejudicis d'una bona part de la cúria.

A la mínima que el Papa Frances es senti temptat d'iniciar una 'Missió: humanitat', haurà de confrontar-se amb l'oportunitat d'aplicar, en el seu propi espai, allò de Mazzucato quan diu que "la veritable qüestió no és si una burocràcia hauria d'existir, sinó com convertir-la en una organització dinàmica impulsada per la creativitat i l'experimentació". No costa imaginar la cara que posaria la casta sacerdotal contrarevolucionària ibèrica si se la confronta amb aquesta mena de valors, ni tampoc sembla massa proper en el temps el moment meravellós quan una organització religiosa s'entregui a la vocació pel desenvolupament i la innovació. Això del Bergoglio quedarà previsiblement pel anecdotari vaticà, juntament amb d'altres esplèndids i anacoretes, però no deixa de suscitar una certa esperança. Més encara quan, després del nomenament de Mazzucato, el Papa elevà també a Demis Hassabis, responsable d'IA de Google, al consell de l'acadèmia pontifícia.

Aquest moviment trasllada una certa alçada de mires, tot i que en bona mesura sigui per evitar que "la tecnologia sigui la nova religió del mon contemporani". Podem provar mitjançant el Chat GPT allò que la Intel·ligència Artificial pot aportar al Vaticà. Veurem que ja se li pregunti per com salvar a la humanitat o per l'existència de Deu, la resposta és sempre compensada i amable. La IA mostra una sensibilitat poètica (en ombres i laments es deixa caure, la pena profunda que sent l'ànima, un eco llunyà, un plany trist, Deu jeu en el record, es deixa caure) o fins i tot un sentit de l'humor que per a si voldria l'ortodòxia recalcitrant. A la petició d'un acudit sobre un papa ateu, la intel·ligència artificial proposa el següent: "Perquè el papa ateu decidí obrir una pizzeria? Perquè va descobrir que és més fàcil creure en 'la massa' que en les hòsties". Doncs això. Deixem-nos estar de buscar al pare, sigui sant o no, i tornem la vista cap a la mare terra, que prou en té amb mantenir-nos vius.